‘Res' cinematogràfica

Fa segles que no entro en un cinema, i no sé si encara hi ha aco­mo­da­dors o la tec­no­lo­gia els ha subs­tituït per algun giny sem­blant als GPS dels automòbils actu­als. Amb aquesta exa­ge­rada (o no) com­pa­ració, deixo clar que no m'interes­sen les pel·lícules que ara mateix es poden veure a la gran pan­ta­lla, i de les quals en veiem tan sovint anun­cis i tràilers a la tele­visió. Amb això que abans en dèiem efec­tes espe­ci­als, avui dia se n'omplen la majo­ria de pro­duc­ci­ons cine­ma­togràfiques, així que, en qual­se­vol d'elles, les fei­nes de post­pro­ducció resul­ten ser molt més impor­tants que el mateix rodatge de la pel·lícula. I un dels temes més recur­rents és el de les bata­lles dels jocs electrònics, dar­re­ra­ment tan engres­ca­dors per rea­lis­tes i superes­pec­ta­cu­lars. Però una cosa és un joc per entre­te­nir-se matant mons­tres o mal­vadíssim ene­mics, i una altra con­ver­tir-lo, una i una altra vegada, en l'argu­ment d'un film. L'any 1982, un temps ja força llunyà, la fac­to­ria Dis­ney ens va sor­pren­dre amb la pri­mera obra de cinema que bar­re­java la rea­li­tat i la fan­ta­sia d'un joc electrònic d'aquells que hi havia als bars, ins­tal·lats en un gran moble: Tron. Els efec­tes espe­ci­als, per a l'època en què va ser rodada, eren força acon­se­guits, i la pel·lícula va tenir un gran èxit, perquè es trac­tava d'un pro­ducte nou i d'allò més ori­gi­nal.

Contrària­ment a l'allau de ter­rorífiques mas­sa­cres, explo­si­ons arra­sa­do­res, estra­fo­la­ris per­so­nat­ges vola­dors i màqui­nes mons­tru­o­ses, les pro­duc­to­res de sèries de tele­visió ens ofe­rei­xen uns admi­ra­bles tre­balls d'equip. Fixeu-vos en qual­se­vol d'ells, obser­veu-ne la il·lumi­nació, els enqua­dra­ments i movi­ments de la càmera, el mun­tatge i els èmfa­sis musi­cals, a més de la feina dels actors. Si teniu paciència per lle­gir els títols de crèdit, quan la cadena que els emet no ens els esca­tima, us ado­na­reu que tenen direc­tor de foto­gra­fia, pro­duc­tion desig­ner, que abans se'n deia direc­tor artístic, i el mateix seguit de pro­fes­si­o­nals que apa­rei­xien en els títols de crèdit de les millors pel·lícules de la millor època del Hollywood cali­fornià. Cadas­cun dels epi­so­dis de qual­se­vol d'aques­tes sèries podia haver estat diri­git per John Hus­ton, Elia Kazan, Stan­ley Donen, John Ford o William Wyler, per exem­ple. Amb abso­luta inde­pendència del seu argu­ment, que sol ser policíac o d'intriga, i que també ens té engan­xats al tele­vi­sor.