La Salut

En els últims con­tra­forts mun­ta­nyencs al sud de la Gar­rotxa, i con­fron­tant amb Osona i la Selva, hi ha el san­tu­ari de la Mare de Déu de la Salut, a una alçada de 1.100 metres, domi­nant un pano­rama excep­ci­o­nal que resulta una autèntica lliçó de geo­gra­fia apli­cada. Als peus del san­tu­ari, allà baix, Sant Feliu de Palle­rols apa­reix com un poble de pes­se­bre per­dut entre ser­ra­la­des que es van des­ple­gant fins arri­bar al Pení sobre Roses a la llu­nya­nia del davant, l'altiu Piri­neu a l'esquerra i les Gavar­res com a teló de fons a la dreta.

La tra­dició diu que a mit­jan segle dis­set, quan nom­bro­ses tem­pes­tes asso­la­ven la vall d'Hos­to­les, un pagès del Mas Car­bonés col·locà una imatge de la Mare de Déu sota una balma en el paratge cone­gut com les Roques del Cla­pe­rol, en la cruïlla del camí ral d'Amer a Vic i de Sant Feliu a Rupit. En el lloc hi havia una font d'aigües que es cre­ien cura­ti­ves, i d'aquí prengué nom el futur san­tu­ari: Mare de Déu de la Font de la Salut.

Durant la guerra del Francès l'inci­pi­ent san­tu­ari patí greus des­truc­ci­ons, però el mateix segle dinou s'anà con­so­li­dant a poc a poc com a cen­tre de pele­gri­natge. S'hi feren habi­ta­ci­ons per aco­llir fidels, s'engrandí l'església i es cons­truí la façana d'estil neoclàssic. Tot anà millo­rant i crei­xent, es van cons­truir por­xos, gale­ries i mira­dors, es con­di­cionà l'espai exte­rior, arribà l'aigua i l'elec­tri­ci­tat, s'asfaltà la car­re­tera d'accés, s'hi ins­tal·là el telèfon, etc.

Vet aquí, però, que l'any 1984 es tanca l'hos­tat­ge­ria i només queda obert el tem­ple on amb prou fei­nes s'hi cele­bra els diu­men­ges. Els sant­fe­li­uencs ens sentírem greu­ment dece­buts: pas­sa­ven mesos i ràpida­ment les bar­dis­ses ho ana­ven envaint tot, tot res­tava tan­cat, mut, aclo­fat, aban­do­nat. I vet aquí altra vegada encara que el 1992 s'ini­ci­ava una reha­bi­li­tació amb el tre­ball volun­tariós de molts vila­tans, i l'indret tor­nava a recu­pe­rar la bufera de temps pas­sats, ara amb un nou segell turístic de qua­li­tat. Per un cúmul de diver­ses cir­cumstàncies, però, l'hos­tat­ge­ria anà per­dent pis­to­nada fins que fa ben poc (uns mesos) tot ha renas­cut i ara veiem el res­tau­rant ple els caps de set­mana, hi ha un gran pro­fes­si­o­nal al cap­da­vant amb un bon equip de cui­ners i cam­brers, i la Salut ha recu­pe­rat l'antiga esplen­dor. Només desit­gem, tots els que esti­mem el san­tu­ari, que la cosa duri així, perquè la línia ence­tada cre­iem que és la bona. La millor, vaja.