Opinió

Les raons del disbarat

Qui no hi veu difícilment sospesarà la dimensió, el volum o la urgència d'un problema polític i social

La tem­pesta ha arri­bat amb tota la seva força mani­pu­la­dora i desin­for­mant. Hi haurà molta con­fusió, i sens dubte con­seqüències, tot i que encara s'ha de veure la qua­li­fi­cació i direcció d'aques­tes con­seqüències. Més tard, l'ine­xo­ra­ble xoc de trens, tret que tota l'estratègia inde­pen­den­tista no sigui més que un ardit per replan­te­jar un diàleg, en millors con­di­ci­ons, amb el govern de Madrid, que podria ser un altre dife­rent del de l'estàtic i inqui­e­tant Rajoy, que ha por­tat les coses a l'actual i inau­dit extrem. De qui és la res­pon­sa­bi­li­tat perquè les coses hagin arri­bat a aquest punt de ceguesa, sor­desa i radi­ca­lisme?

En pri­mer lloc, la lògica és seqüència i con­seqüència; és con­clusió rao­nada cohe­rent­ment, i corol·lari. L'evi­dent tren­ca­dissa de Cata­lu­nya i Espa­nya era un corol·lari pre­vi­si­ble a par­tir de l'incendi “patriòtic” d'Artur Mas, basat en la tesi de Jordi Pujol en la seva famosa con­ferència del 2011 Resi­du­als o inde­pen­dents. Així s'ensor­ra­ren els murs de con­tenció sense que ningú hagués pos­si­bi­li­tat ni tan sols una sen­zi­lla pas­sa­rel·la. El 2000, Aznar, igno­rant la con­tinuïtat del Pacte del Majes­tic, tirà per terra el ter­cer i dar­rer pont de la Tran­sició. La majo­ria abso­luta, en bona part pro­ducte d'eixe Pacte i entesa amb Pujol, l'encegà, el “cas­te­lla­nitzà”, l'ensu­perbí, i va pen­sar que l'imperi era el seu destí. Gran error històric. Al meu lli­bre, pròxim a publi­car-se, Els ponts tren­cats, s'ofe­rei­xen més de 500 pàgines esmi­co­lant aquest procés nefast de la incom­prensió del PP i dels polítics del cen­tre mese­tari de la pecu­li­a­ri­tat cata­lana.

En segon lloc, Mari­ano Rajoy ha exa­ge­rat la seva natu­ral abúlia per nego­ciar, tren­cant tots els paràmetres del govern pru­dent i actiu. La prudència no és sinònim d'inacció, ni refugi de covar­dia, ni impotència congènita que es dis­si­mula com vell saber. Cas­san­dra es va inflar de plo­rar i adver­tir del perill que pla­nava sobre Troia. Ni les seves pro­fe­cies van ser ate­ses, ni les llàgri­mes con­si­de­ra­des: al final Troia caigué i va ser des­tros­sada. Eren pru­dents els gover­nants de Troia? Eren sords! Com sord ha estat el govern de Rajoy a qual­se­vol pre­tensió nego­ci­a­dora. Si la sor­desa és cul­posa per voluntària, la ceguesa és el des­as­tre estruc­tu­ral garan­tit. Qui no hi veu –o no vol veure-hi– difícil­ment sos­pe­sarà la dimensió, el volum o la urgència d'un pro­blema polític i social. Rajoy ha estat el paro­xisme d'ambdós errors: ni ha vist ni ha vol­gut escol­tar, tot i que, per ser jus­tos, haurà d'atri­buir res­pon­sa­bi­li­tats als cata­lans que abun­den a La Mon­cloa.

En ter­cer lloc, ha pro­li­fe­rat la dis­torsió, la desin­for­mació, la men­tida i l'engany al llarg del procés: uns exa­ge­rant, o men­tint, altres desa­te­nent amb fal­se­dats i pre­texts les deman­des de l'altra part i, pel que fa a aquest cas, el pecat és comú al govern de Madrid i a la Gene­ra­li­tat; i les res­pon­sa­bi­li­tats deri­va­des de les seves con­duc­tes polítiques hau­ran de ser com­par­ti­des. Balanç que efec­tuarà la Història, i vere­dicte que podria con­dem­nar amb­dues parts. El deure d'un gover­nant és pre­veure els fets, evi­tar els mals, reduir els xocs vio­lents, obser­var les lleis i ser con­seqüent amb els com­pro­mi­sos i els jura­ments. Algú al procés no s'ha pres seri­o­sa­ment tot ple­gat; i això com­porta tre­men­des con­seqüències, que ara ni tan sols són esti­ma­des per tants cors des­ca­be­llats. Per fer els pas­sos cor­rec­ta­ment, ni es pot ser per­jur, ni dei­xar anar les emo­ci­ons fins a cegar el cer­vell i la seva cla­ri­vidència. No vol­dria ser res­pon­sa­ble de con­duir un poble al límit després del qual emer­geix la frus­tració. Ningú ha de pre­ci­pi­tar la soci­e­tat fins a la con­fron­tació, la divisió i el con­flicte. Les elec­ci­ons són elec­ci­ons, i res més, ni menys. Altres horit­zons ja els acla­ri­ren Lluís Com­panys (octu­bre 1934) i Josep Tar­ra­de­llas després de 38 anys d'exili. “Mai més es poden repe­tir els fets d'octu­bre!”, fóra el seu man­tra salmòdic. On estem?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia