Nous de trinca

Pot ser que esti­gui veient visi­ons, però tinc la sen­sació que a segons qui­nes comar­ques giro­ni­nes, un nou movi­ment lite­rari està emer­gint poc a poc, com un tuber­cle reti­cent. Com tots els movi­ments lite­ra­ris no postis­sos, els escrip­tors invo­lu­crats segu­ra­ment ni tan sols saben que en for­men part. Dos d'ells, Jordi Dausà, de Cassà de la Selva (el Gironès), i Damià Bar­dera, de Vila­da­mat (Alt Empordà) –ambdós trau­ran novel·les noves abans que s'acabi l'any–, ja han sor­tit en aquesta columna. La seva prosa, per sui gene­ris que sigui en cada cas, té uns quants ele­ments clau en comú, com ara uns per­so­nat­ges que sovint són o bé per­de­dors o bé des­gra­ci­ats a seques; i una tendència a crear i des­criure situ­a­ci­ons gro­tes­ques (en què es bar­reja un rea­lisme des­con­cer­tant amb una comi­ci­tat fan­ta­si­osa ídem); i l'ús des­a­com­ple­xat del català col·loquial d'aquells verals. Doncs bé, un ter­cer autor que inclou els matei­xos ele­ments a la seva obra és el banyolí Miquel Aguirre, que en la seva última novel·la, Els morts no par­len (2015) –també plena de per­de­dors i des­gra­ci­ats i de situ­a­ci­ons efu­si­va­ment gro­tes­ques–, ha por­tat l'ús del català local (més dosi­fi­cat en el cas dels altres dos escrip­tors) al seu extrem lògic: la novel·la està escrita ínte­gra­ment en el dia­lecte del Pla de l'Estany, que –un cop que hagi que­dat clar que “al cim de” sig­ni­fica damunt o que “foc a terra” vol dir llar de foc, etcètera– és per­fec­ta­ment com­pren­si­ble a més de ser ben enci­sa­dor (sobre­tot els renecs).

Aquests tres escrip­tors (i sos­pito que n'hi ha més) han creat un tipus de ficció que evoca el món diguem-ne agrourbà –el que queda avui del que abans es deia “el camp” –el qual des­cri­uen, cadascú a la seva manera, d'una manera tan des­pi­e­tada com fas­ci­na­do­ra­ment bur­lesca–. De fet, aquests autors ens estan reve­lant aquest món, sovint obviat però molt estès tant a Cata­lu­nya com a bona part d'Europa. I si se'ls traduís una mica?