Continent fosc

Ja fa vuit anys que l'escrip­tora beni­nesa en català i cas­tellà Agnès Agbo­ton em va comen­tar que en venir a Europa per pri­mera vegada, ella, com molts afri­cans, espe­rava que tro­ba­ria un con­ti­nent lliure i obert; però al cap de poc es va ado­nar que Europa tenia un cos­tat fosc: sinis­tre, fins i tot. I només cal donar un cop d'ull fugis­ser a la història recent de l'Europa occi­den­tal i cen­tral per con­cloure que l'Agbo­ton més aviat es va que­dar curta. Encara hi ha avis que recor­den l'època en què els ale­manys, jun­ta­ment amb mili­ci­ans, sol­dats i poli­cies fran­ce­sos, holan­de­sos, noru­ecs, bel­gues, ita­li­ans, hon­ga­re­sos, austríacs, polo­ne­sos, cro­ats, eslo­vacs i angle­sos –a l'illa de Jer­sey–, caçaven una mica menys de 6 mili­ons de jueus i una mica més de 200.000 gita­nos per tal d'afu­se­llar-los al cos­tat de fos­ses cava­des per ells matei­xos o d'ofe­gar-los en cam­bres o cami­ons de gas. Els ali­ats –tot i que llui­ta­ven con­tra Ale­ma­nya– no feien res per evi­tar aquests geno­ci­dis. Molts euro­peus nas­cuts després de la Xoà i el Por­raj­mos vam donar per des­comp­tat que res sem­blant no tor­na­ria a pas­sar; fins que va començar la guerra de Bòsnia, en què vam veure com els nos­tres governs tam­poc no feien res men­tre milers de per­so­nes dema­cra­des van ser tan­ca­des en camps de con­cen­tració; o men­tre milers i milers de dones van ser vio­la­des; o men­tre es mata­ven 7.800 homes i nens –alguns dels quals davant de fos­ses que ells matei­xos havien cavat– a l'àrea de Sre­bre­nica. I ara tenim a tocar dese­nes de milers de refu­gi­ats ofe­gats en cami­ons o negats al Mare Nos­trum; o apa­llis­sats per poli­cies euro­peus (i una peri­o­dista ídem); o obli­gats a espe­rar, xops de pluja i enfre­do­rits, a les fron­te­res d'Eslovènia, de Macedònia, d'Hon­gria... I els nos­tres governs, un cop més, fan l'orni (alhora que fan veure que la situ­ació els pre­o­cupa molt). Com ho van fer a Évian el 1938, a l'Europa ocu­pada als anys 40 i als Bal­cans el 1992. I nosal­tres que­dem com uns esta­qui­rots impo­tents i aver­go­nyits. Un cop més.