L'atzucac de Felip VI

Si durant la cam­pa­nya elec­to­ral del 20-D fer enques­tes es va con­ver­tir en una pro­fessió de risc amb una alta sinis­tra­li­tat, durant la res­saca elec­to­ral hi ha un per­fil pro­fes­si­o­nal que ara des­a­fia la inse­gu­re­tat: el de redac­tor del dis­curs nada­lenc del rei Felip VI.

Pre­ci­sa­ment quan les can­ce­lle­ries del món han con­ge­lat els pro­to­col·laris tele­gra­mes de feli­ci­tació perquè per més que miren i remi­ren els resul­tats del 20-D no saben qui feli­ci­tar, el rei Felip VI s'enfronta demà a les nou del ves­pre al dis­curs més difícil des que va assu­mir el tron, el 19 de juny del 2014, i en el qual no pot obviar el labe­rint polític d'una Espa­nya que, de tant mirar Dina­marca, ara s'hi assem­bla bas­tant. El dis­curs reial va ser enre­gis­trat ahir i el seu con­tin­gut serà escru­tat amb lupa perquè és el pri­mer del monarca amb un govern en fun­ci­ons i un horitzó amb dis­fun­ci­ons.

Un cop emès el dis­curs nada­lenc, però, per a Felip VI començarà el veri­ta­ble atzu­cac: la Cons­ti­tució l'obliga a comu­ni­car al pre­si­dent del Congrés un nom de pre­si­den­ci­a­ble després de les reu­ni­ons amb els can­di­dats. Iro­nies del destí, un exem­ple recent del que pot viure el 2016 li ve d'una república, la veïna Por­tu­gal, on el pre­si­dent Aníbal Cavaco Silva va pro­po­sar ini­ci­al­ment el gua­nya­dor i con­ser­va­dor Pedro Pas­sos Coelho i el pri­mer minis­tre és ara el soci­a­lista Anto­nio Costa gràcies a un acord amb el Bloc d'Esquerra, el Par­tit Comu­nista i l'eco­lo­gista Els Verds.

Els entre­gats a l'enyo­rança del vell bipar­ti­disme viuen aquests dies amb una altra enyo­rança: la d'aquell Joan Car­les I que no dub­tava mai perquè el par­tit que gua­nyava ho feia amb majo­ria abso­luta (el 1982 i el 1986 el PSOE, el 2000 i el 2011 el PP) o amb majo­ria sim­ple (el cas del PSOE els anys 1989, 1993, 2004 i 2008 o el del PP el 1996). Però La Zar­zu­ela sos­pi­tava que el labe­rint arri­ba­ria i va acti­var la suc­cessió amb Rajoy i Pérez Rubal­caba. Per a la nostàlgia queda l'època en què l'espec­ta­dor seia davant el tele­vi­sor i es podia entre­te­nir a des­xi­frar les fotos i el pes­se­bre tri­ats pel rei com a attrezzo i a fer apos­tes sobre en quin minut diria per pri­mer cop allò de “es para mí un motivo de honda satis­facción...”