L'art sota judici

¿Què feien uns tite­llai­res a la presó acu­sats d'enal­ti­ment del ter­ro­risme? El motiu, la repre­sen­tació, diven­dres de car­na­val en un barri de Madrid, de La bruja y Don Cristóbal, de la com­pa­nyia Títeres desde Abajo, una obra ins­pi­rada en els movi­ments soci­als enfron­tats a les for­ces de l'ordre. La pro­ta­go­nista de l'obra, víctima d'una “caça de brui­xes”, llui­tarà con­tra els qua­tre grans poders que regei­xen la soci­e­tat, segons la com­pa­nyia: la pro­pi­e­tat, la religió, la força de l'estat i la llei. El que es jutja en el fons és la lli­ber­tat d'expressió artística i la lli­ber­tat de pen­sa­ment.

Un dels motius de l'empre­so­na­ment és l'exhi­bició d'una pan­carta que diu “Gora Alka-ETA” [Visca Al-Qaida – ETA]. Con­text artístic: la poli­cia orga­nitza un mun­tatge per acu­sar la bruixa davant la llei, en què s'exhi­beix una pan­carta on es lle­geix la frase polèmica. Vet aquí “l'enal­ti­ment del ter­ro­risme”, un enal­ti­ment tan evi­dent que qua­tre dies més tard el mateix jutge els deixa en lli­ber­tat.

Dei­xant a banda un pro­blema de comu­ni­cació entre con­sis­tori i com­pa­nyia de tea­tre, que els nens lle­gei­xin la pan­carta no és més “vio­lent” que els pro­gra­mes com Sálvame, o Gran Her­mano, amb el con­sen­ti­ment peca­minós dels pares, o la violència domèstica que patei­xen o les penúries pro­vo­ca­des per esta­fa­dors de guant blanc sense escrúpols. Veure una obra com aquesta no és altra cosa que mos­trar històries on sem­pre la rea­li­tat supera la ficció. Vivim en una soci­e­tat hipòcrita on sobre­pro­te­gim els nens con­tro­lant-los a través del mòbil, però en canvi els per­me­tem que juguin a vide­o­jocs vio­lents o que es con­nec­tin a les xar­xes on patei­xen asset­ja­ment i humi­li­ació. Una soci­e­tat edu­cada en con­tra­va­lors.

¿Què pas­sa­ria si diguéssim que el rei és inútil? ¿Fal­taríem a la veri­tat? Sim­ple­ment vol­dria dir que bona part de la soci­e­tat cata­lana con­si­dera que el rei, la ins­ti­tució, no és útil per als temps actu­als, és a dir el con­cepte d'uti­li­tat no es cor­res­pon­dria, si més no, amb una part de la població, tant de Cata­lu­nya com d'Espa­nya. ¿Aquesta pre­sumpta afir­mació sig­ni­fi­ca­ria que atempta con­tra l'auto­ri­tat monàrquica? De lec­tu­res n'hi ha més d'una, però malau­ra­da­ment la que pre­val a l'Estat és la de la intran­sigència, la into­lerància, l'estu­pi­desa. I con­tra aquesta lec­tura només s'hi pot llui­tar sumant consciències ciu­ta­da­nes.

¿Es poden empre­so­nar uns tite­llai­res que maten mons­tres repre­sen­ta­tius dels poders fàctics des de l'art de la dra­matúrgia? La res­posta afir­ma­tiva que hem vis­cut recent­ment ens aboca a una inter­pre­tació de la justícia absurda i inco­he­rent de la qual con­ti­nuem sent els tite­lles, però ja és hora que en tallem els fils.