La sabata

M'agrada quan, sense avi­sar i ador­mint el nervi que et sol moure, t'age­no­lles davant meu i em cor­des la sabata men­tre em mires sense par­pe­lle­jar. Deia l'alqui­mista Palau i Fabre en un poema: “Jo em dona­ria per un bes, / per un de sol, però que besés.” I tu beses amb l'equi­li­bri precís entre el desig que no pots enco­brir i la ten­dresa que, en el fons, et fa de ban­dera. Aquest cordó que nues amb els dits de pia­nista es torna esponjós com un xiclet que esti­res amb força per sig­ni­fi­car lli­gams. Nues el niló però també ens nues a nosal­tres, aquest nosal­tres eteri i mutant que puja i baixa com el balancí d'un parc infan­til. Ara tu, ara jo, com si l'amor fos un sol astre divi­dit en mil cares. Si quan cami­nem a cor què vols, per­pen­di­cu­lars al pont de pedra, a la recerca d'una nava­lla que se suposa que no podrem pagar, escol­tem aquell acor­di­o­nista que ens cobreix de la glòria pari­senca en dècimes de segon, ens atu­rem, ens mirem i ens sen­tim, per quins set sous la resta ha de ser tan com­pli­cada? No vull gua­nyar-te a cop de rata­fia ni amb eflu­vis d'opi negre. Vull que ens con­ta­giem el riure i la calma. La con­nexió ha que­dat pro­vada. Ens donem la mà, sovint de lluny, quan notem que l'altre ens vol a prop. Però siguem rea­lis­tes, com diu la poeta Inma­cu­lada Mengíbar, “Penèlope, cosint-li, / no és més feliç que jo / ara mateix tren­cant-li / la cre­ma­llera.” No som par­ti­da­ris de l'amor cos­tum, som­no­lent i ruti­nari, d'agenda mar­cada pel com­promís social. Som amor passió, Nau­si­ques esve­ra­des, que detes­tem els comi­ats i el pas de les hores mor­tes. Volem viure, sem­pre, al límit del límit de la llen­gua.