Res a celebrar

Avui es com­plei­xen exac­ta­ment deu anys de l'apro­vació del dar­rer Esta­tut d'Auto­no­mia de Cata­lu­nya. Ningú no se n'hau­ria recor­dat, però algú ha tin­gut la infeliç idea d'entre­vis­tar el més infeliç encara José Luis Rodríguez Zapa­tero per per­dre el temps. El líder polític espa­nyol més incon­sis­tent de la democràcia ha tin­gut la barra de quilo de rei­vin­di­car-ne el text i asse­gu­rar que el con­flicte que enfronta Cata­lu­nya i l'Estat –espa­nyol, no cal dir-ho– es podria encar­ri­lar tor­nant al punt de par­tida. Una ocurrència tan estúpida com la pre­tensió que la motiva. L'experiència ha de ser­vir per a alguna cosa. Però n'hi ha que no n'apre­nen mai. O que sí que n'apre­nen però per­sis­tei­xen en l'error perquè la seva vida política tin­gui algun sen­tit. L'Esta­tut vigent a Cata­lu­nya és un oxímoron. Perquè, en rea­li­tat, mai ha estat vigent. Els pri­mers qua­tre anys, abans de la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal, el govern de Zapa­tero se'n va desen­ten­dre. Va ser la Gene­ra­li­tat qui el forçava sense gaire èxit. La sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal del 2010 el va con­ver­tir en paper mullat i després el govern de Mari­ano Rajoy s'hi va eixu­gar les parts més nobles. El pro­blema de l'Esta­tut no vigent és que els qui no hi cre­ien no el rei­vin­di­quen i els qui hi cre­ien, encara menys. Què és un ins­tru­ment polític sense uti­li­tat política? Un mal record, un enga­nya­bo­vos, un parany, un paper d'estrassa. Zapa­tero no n'ha après res. Els cata­lans n'han après que no compta la llei sinó qui mana. I ací manen ells. Encara...