Gestionar la incertesa

Fa uns dies, un col·lega de la Cata­lu­nya Nord em va comen­tar, men­tre des­cansàvem de reme­nar flas­cons al labo­ra­tori i fèiem un cafè, que a França s'ha posat de moda el terme raci­a­lisme. Els raci­a­lis­tes, que no vol dir racis­tes, cre­uen que la ide­o­lo­gia no prové de pro­ces­sos refle­xius, sinó bàsica­ment de la “sang”, entesa com la per­ti­nença ine­vi­ta­ble a un grup ètnic. Dit d'una altra manera, els cognoms, l'ori­gen fami­liar, són ideològica­ment relle­vants. El terme raci­a­lisme va ser encu­nyat a mit­jan segle XIX, i ha rebut trac­ta­ment teòric per part d'alguns sociòlegs, politòlegs i filòsofs, com els fran­ce­sos Pierre-André Taguieff i Tzve­tan Todo­rov.

Men­tre m'ho expli­cava vaig recor­dar dos fets recents. Un, la sor­presa que ha cau­sat en cer­cles cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes que Gabriel Rufián defensi tesis inde­pen­den­tis­tes, i que amb la seva acti­vi­tat les faci créixer. Com si l'eti­queta “fill d'anda­lu­sos” no li per­metés pen­sar per si mateix i deci­dir lliu­re­ment el futur polític. L'altre, en clau molt més fami­liar, una con­versa que vaig sen­tir per Nadal entre ado­les­cents en què un pre­gun­tava a un altre, que duia una ban­dera espa­nyola com a pol­sera, per què se sen­tia espa­nyol. La res­posta va ser raci­a­lista: “D'espa­nyol, se'n neix”, com si existís un deter­mi­nisme sobre els sen­ti­ments basat en el nai­xe­ment –en la “sang”.

Cer­ta­ment, mal­grat que sovint ho dis­fres­sem de raci­o­na­li­tat, pel que fa al fun­ci­o­na­ment del cer­vell la major part de les deci­si­ons que pre­nem se sus­ten­ten en xar­xes neu­rals encar­re­ga­des de la gestió emo­ci­o­nal, més que en les raci­o­nals, com han demos­trat mul­ti­tud d'expe­ri­ments en què s'ha moni­to­rit­zat l'acti­vi­tat cere­bral en el moment precís de pren­dre una decisió. La iden­ti­fi­cació cul­tu­ral i naci­o­nal té també un fort com­po­nent emo­ci­o­nal i de cul­tura com­par­tida, però en cap cas és raci­a­lista en el sen­tit estricte de la paraula. Per què tenim tendència a iden­ti­fi­car-nos ideològica­ment segons el nos­tre ori­gen –com en el cas de l'ado­les­cent que esmento–, o a no voler enten­dre les deci­si­ons dels altres quan apa­rent­ment entren en con­flicte amb el seu ori­gen –com en el cas de Rufián?

La reflexió, que és la millor eina per pren­dre deci­si­ons encer­ta­des, genera incer­tesa, perquè en refle­xi­o­nar hom explora diver­sos camins pos­si­bles sense saber, a pri­ori, quin serà millor. En canvi, les emo­ci­ons, que pel que fa l'acti­vi­tat neu­ral són patrons de res­posta pre­cons­ci­ents, no gene­ren incer­tesa, pre­ci­sa­ment perquè pel fet de ser pre­cons­ci­ents no són refle­xi­ves. El raci­a­lisme seria, així, una manera de ges­ti­o­nar la incer­tesa sense haver-la d'afron­tar direc­ta­ment, assu­mint de forma irre­fle­xiva que la ide­o­lo­gia té un ori­gen supe­rior a nosal­tres com a indi­vi­dus i que, per tant, no s'ha de qüesti­o­nar. La qual cosa, per cert, afa­vo­reix el tota­li­ta­risme.