Desconcert

El “procés” està tocat. Es pot mirar cap a una altra banda o al melic, però la nega­tiva de la CUP a apro­var els pres­su­pos­tos ha dei­xat el procés molt tocat, més enllà de les raons esgri­mi­des per ava­lar la nega­tiva: el no de CDC a modi­fi­car l'impost de suc­ces­si­ons i patri­moni i a aug­men­tar la pressió fis­cal sobre els ingres­sos més alts segons el dipu­tat Benet Sale­llas. Raons legítimes però alhora frus­trants perquè impe­di­ran una més gran des­pesa –insu­fi­ci­ent, sens dubte, però millor que la situ­ació actual– en polítiques soci­als per fer front a les pro­fun­des desi­gual­tats pro­vo­ca­des per la crisi econòmica, l'ofec fis­cal i les polítiques aus­te­ri­ci­des. I frus­trants de cara a un procés que fa uns dies Xevi Xirgo es dema­nava en aques­tes pàgines si no con­vin­dria fer un reset per saber en quin moment estem, amb qui­nes for­ces es compta i com cal actuar a par­tir d'ara.

Car­les Puig­de­mont, en un gest de coratge i seny que l'honora, se sot­metrà a una qüestió de con­fiança al setem­bre per tal de recon­duir el procés cap a aigües més tran­quil·les i esta­bles i, sobre­tot, per saber si compta amb els suports neces­sa­ris per tirar enda­vant un full de ruta que ara per ara sem­bla enca­llat. Tan­ma­teix, de poc ser­virà fer un reset si abans no ava­luem quin ha estat el camí recor­re­gut i els obs­ta­cles que cal afron­tar. En pri­mer lloc, cal insis­tir que els can­vis polítics que s'han produït a Cata­lu­nya són irre­ver­si­bles i, per tant, no té sen­tit tor­nar a la case­lla de sor­tida: la via autonòmica està morta, encara que alguns par­tits es neguin a reconèixer-ho. En segon lloc, exis­teix una massa crítica (del 70 o el 80%) de ciu­ta­dans favo­ra­bles a la cele­bració d'un referèndum per deci­dir el futur polític del país i com es pro­du­eix l'encaix o la des­con­nexió amb l'Estat espa­nyol. El pro­blema de fons és que un 48% dels votants és insu­fi­ci­ent per fer el salt de la con­sulta a la inde­pendència i ací és on sor­geix un pri­mer desa­jus­ta­ment de la mà de CSQP. La qüestió no és recla­mar un referèndum acor­dat i pac­tat amb l'Estat –posició que per motius tàctics o polítics també com­par­teix Units Podem i que, sens dubte, serà impres­cin­di­ble per obte­nir el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal del resul­tat– sinó com es pensa fer pos­si­ble aquest referèndum atès que la mino­ria de blo­queig al Congrés segueix essent de 117 dipu­tats i que Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Her­rera (ICV, avui a CSQP) ja van dema­nar-ho l'abril de 2014. El resul­tat fou con­tun­dent: 47 vots a favor del referèndum, 299 en con­tra i 1 abs­tenció. Aquest és el recor­re­gut que cal espe­rar encara que ara els vots favo­ra­bles arri­bin al cen­te­nar. Per aca­bar, sem­bla que la vida política hagi que­dat para­lit­zada en espera de veure els resul­tats de les elec­ci­ons espa­nyo­les del 26-J que, sens dubte, reflec­ti­ran can­vis nota­bles però insu­fi­ci­ents per tirar enda­vant el referèndum. Què pro­posa fer CSQP davant la rei­te­rada nega­tiva del PP, el PSOE i C's a per­me­tre la cele­bració d'una con­sulta?

Sí, convé fer un ‘reset' però sense renun­ciar a allò que ja es té: una massa crítica favo­ra­ble a la rea­lit­zació d'un referèndum que situa la política cata­lana en un camí nou i sense retorn. I ava­luar també allò que encara no ha madu­rat sufi­ci­ent­ment: quin país volem? Sobre qui­nes bases soci­als el volem cons­truir? Qui­nes polítiques soci­als i econòmiques es poden com­par­tir en aquest camí? Hi ha pre­ju­di­cis, malen­te­sos i greu­ges here­tats: l'esquerra (no només una part de la CUP, sinó també d'ERC i de CSQP) no es refia de la nova sen­si­bi­li­tat inde­pen­den­tista i social de CDC; i gran part d'aquesta tam­poc es veu de la mà d'una esquerra que con­si­dera impre­vi­si­ble i, sovint, intran­si­gent. Resul­tat, des­con­cert dels ciu­ta­dans i neces­si­tat d'arri­bar a un mínim comú deno­mi­na­dor que des­en­ca­lli la situ­ació i, sobre­tot, presència inter­na­ci­o­nal per fer arri­bar arreu la volun­tat de votar dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Tal com va recor­dar a l'ONU el mes­tre Pau Casals el 24 d'octu­bre de 1971: “Sóc català. Cata­lu­nya va tenir el pri­mer par­la­ment democràtic molt abans que Angla­terra. I fou al meu país on hi hagué les pri­me­res naci­ons uni­des.” Avui no cal apel·lar a la Pau i Treva de Déu del segle XI per rea­fir­mar davant la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal la volun­tat dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya a deci­dir el seu futur polític democràtica­ment i pacífica­ment i d'acord amb els valors fun­da­ci­o­nals de tota democràcia: el vot dels ciu­ta­dans lliu­res i iguals en les deci­si­ons de la cosa pública (república).