Tribuna
El fem del diable
Assistim a la campanya electoral més absurda dels darrers lustres des de la Transició. Ni les peces encaixen, ni els sumands sumen, ni les raons causals de l'actual despropòsit són raonables. Més aviat, ens enfrontem a un seguit d'ensurts que tenen com a punt de partida l'aventura del procés català. Aquells assajos de maridatge de forces polítiques desunides que conduïren inequívocament al despropòsit, ens portaren, des del Junts pel Sí, una cataracta de desconcerts intestins que cercaven la unitat d'objectius a partir de l'heterogeneïtat de materials polítics que obeïen a perspectives divergents des del punt de vista social. L'esquerra i la dreta només solen casar-se quan combreguen amb un específic projecte comú; en canvi, l'heterogeneïtat de la seva pròpia naturalesa, com ens mostra la història, no es correspon amb la funció química de l'osmosi: aigua i oli en una mateixa realitat integrada, impossible. ERC + CDC + CUP resulta un compost difícilment unitari, com a molt, juxtaposat, és a dir, amb nul·la garantia de supervivència. Consegüentment, a la primera contradicció dels seus singulars interessos de part, el conjunt s'havia de desintegrar. I això és el que va passar amb motiu dels pressupostos de la Generalitat pel 2016, on les prioritats dels antisistema i els anticapitalistes no podien específicament coincidir amb les forces del sistema sociopolític que han prevalgut a Catalunya des del 1980.
Tal precedent a la tardor del 2015 anunciava poques viabilitats a l'assaig general de les eleccions espanyoles del 20 de desembre passat, on idèntic compost revelà la impossibilitat del matrimoni de conveniència entre PSOE, Ciutadans i afegits. Les anomenades “convergències” només es poden donar entre els afins de la dreta o les alternatives de l'esquerra. Fet i fet, els intents del PSOE i Ciutadans abocaren al fracàs davant els paradigmes molt més radicals de la dreta (PP) i l'esquerra (Podemos). Aquell fracàs estrepitós dels egoismes personalistes ens ha deixat als peus dels cavalls pel que fa al 26 de juny. Ni els extrems s'uniran (única possibilitat numèrica) ni els centres seran suficients, després del seu procés electoral. PSOE i Ciutadans estan condemnats a entendre's amb els seus veïns d'hemisferi, mai, però, entre ells. L'aritmètica d'una majoria suficient imposa la cohesió coherent entre les parts: mirar cap a la dreta o mirar cap a l'esquerra. I la dreta no aporta prou diputats, segons totes les enquestes, per tancar una majoria suficient, llevat que pressions externes de les elits imposin un matrimoni contra natura, amb l'afegit d'altres minories que prioritzin els interessos generals de la governabilitat per sobre dels oportunismes localistes o nacionalistes. I acceptaran les minories nacionalistes o independentistes, desplaçant el seu punt de mira final?
Si l'òptica de la governabilitat es focalitza cap a l'esquerra, potser les estimacions a dia d'avui serien prou per estructurar una majoria de govern, a partir de l'hegemonia d'Unidos Podemos i la immolació dels seus veïns afins, els socialistes del PSOE a punt per al suïcidi polític i la renuncia del seu lideratge de l'esquerra. Mal que pesi a la ciutadania temprada, aquesta seria l'única realitat viable, en virtut de la dissortada llei d'Hondt, amb la qual Adolfo Suárez optà per un sistema electoral de majories binàries, que ara, amb l'oferta quàdruple de partits, s'ha fet miques. El que en un temps hagués estat una solució, avui és un greu inconvenient. Resultaria avui connectable una majoria composta de sumands divergents? Seria possible avui el que fou impossible després dels resultats del 20 de desembre del 2015? Quan es defugen les conveniències polítiques generals en favor de les estratègies particularistes dels partits, la hipòtesi es torna absurda. Ningú dóna el que no té; i els nostres partits han demostrat de sobres la seva falta de fe en els interessos de tota la societat per damunt de les banderes polítiques. Ho veiem a Catalunya, i ho podrem ratificar a Espanya des de la propera setmana.
El meu amic, molt actiu a l'oposició veneçolana –testimoni que mereix ser considerat a partir d'ara entre nosaltres–, conclou en una recent carta des de Caracas el següent: “La situació se'ls ha escapat a tots de les mans, fonamentalment perquè els polítics de la nostra oposició (veneçolana) no estan a l'altura de la magnitud de la tragèdia. Això ens aboca a enfonsar-nos en el fem del diable, perquè els fets que estan succeint cada dia estan per damunt del que pot entendre's en un país com Veneçuela... que porten al país que l'efecte de Síria pugui ser una realitat.”
Confio que no sigui aquest l'efecte a Espanya, tot i que entre nosaltres no falten mestres i deixebles que han ajudat els veneçolans al disbarat actual en el qual viuen: els populismes desaforats i perversos, que comencen a afectar els sectors empresarials i econòmics, com si fossin un cicló. Aquesta seria la consumació d'una política absurda i contradictòria, abúlica i irresponsable d'un govern de Rajoy que, ignorant el repte de Catalunya, ha arrossegat Espanya a la vora del precipici. Desgraciat país amb aital caterva de governants ignorants.
