La guspira

Tenir vocació és tenir una incli­nació que se sent a un cert gènere de vida, no només a la vida reli­gi­osa. Esta­rem d'acord que per fer una deter­mi­nada pro­fessió has de sen­tir una crida que ve de dins, ho has de por­tar a la sang. Com si es tractés d'una missió. Que per fer de bom­ber ho has de ser, ho has de sen­tir, ja n'era cons­ci­ent, però una visita amb els nens al parc de Girona fa que encara ho vegis més clar. Està clar que no tot­hom pot fer el que ells fan. Estan fets d'una altra pasta. Admiro les per­so­nes que en un moment deter­mi­nat em poden sal­var la vida, i no parlo només de met­ges i poli­cies que pot­ser ens vénen més ràpida­ment i fàcil al cap si pen­sem en pro­fes­si­o­nals que tenen aques­tes fei­nes tan deli­ca­des. Sovint obli­dem els bom­bers i, fins i tot, hi ha un cert menys­te­ni­ment. De fet, no he entès mai per què el llen­guatge popu­lar sovint els ten­deix a ridi­cu­lit­zar amb la frase “tenir idees de bom­ber”. Ells pre­ci­sa­ment, que en moments crítics han de pren­dre deci­si­ons deter­mi­nants i són capaços de tenir idees que sal­ven vides. Crec que no se'ls té la con­si­de­ració ni l'estima que es merei­xen, ni es valora la feina que fan i com la fan. I no només apa­gant focs. Tant si inter­ve­nen en res­cats a mun­ta­nya com auxi­li­ant acci­den­tats a la car­re­tera, van reves­tits d'una sen­si­bi­li­tat espe­cial. Han de tenir el cap fred quan són dins un infern, man­te­nir la sere­ni­tat quan tot al seu vol­tant és caòtic, tenir el domini de la situ­ació encara que sigui nova, la segu­re­tat per impro­vi­sar des de l'experiència, la prudència i la imper­tor­ba­bi­li­tat per con­duir-la. Penso en tot això quan un bom­ber, que va acce­dir al cos després d'anys de fer de volun­tari fores­tal, explica a una colla de nens de qua­tre anys la jerar­quia dins el parc a par­tir dels dife­rents colors dels cas­cos. I veig com els bri­llen els ulls, tant a la mai­nada com al bom­ber i als seus com­panys que l'escol­ten. M'adono que som­ri­uen perquè veuen com els espur­ne­gen els ulls a aquells mar­recs i ente­nen que aque­lla gus­pira que han encès no la podran apa­gar.