Residències d'estiueig

A l'estiu molts dels pobles de la nos­tra costa mul­ti­pli­quen per dos o per tres la seva població habi­tual. Els ser­veis no sem­pre estan dimen­si­o­nats i es poden donar situ­a­ci­ons de manca d'aigua, dèficits de vigilància i pro­ble­mes d'apar­ca­ment. Alguns muni­ci­pis de la costa són típica­ment fami­li­ars perquè la vida trans­corre amb nor­ma­li­tat els tres-cents sei­xanta-cinc dies de l'any. En el segle dinou i gran part del segle vint, les sego­nes residències eren habi­tu­al­ment les de les famílies adi­ne­ra­des que pas­sa­ven l'estiu en les tor­res o cases d'esti­ueig. Ja entrats en la segona mei­tat del segle pas­sat, aquest model va donar pas a l'esti­ueig en espais dife­rents als pro­pis, com per exem­ple els hotels. Amb la bonança econòmica i amb l'esclat de la cons­trucció van pro­li­fe­rar els llo­guers d'apar­ta­ments i case­tes a pri­mera línia de mar. La indústria ha donat pas al turisme, i la cons­trucció va fer la resta. Explico tot això perquè el meu escrit sobre Sant Feliu de Guíxols de fa quinze dies no va caure bé a algu­nes per­so­nes. Ho entenc i ho sento. La veri­tat abso­luta no la té ningú i de segur que tro­ba­ria molts punts de coin­cidència amb qui ha dis­cre­pat de les meves opi­ni­ons. Una de les res­pos­tes rebu­des pre­te­nia con­ver­tir-me en un segon resi­dent que viu d'esquena al muni­cipi. El mateix arti­cle des­men­ti­ria aquesta res­posta. No només aquesta piu­lada està lluny de la rea­li­tat sinó que sug­ge­reix sub­til­ment que els resi­dents de sego­nes residències dona­rien l'esquena al muni­cipi. Amb l'extinció dels hotels més impor­tants al muni­cipi, el turisme de Sant Feliu és més esta­ble que mai, i molt fami­liar. Només cal veure el nom­bre de gent gran i nens i nenes que omplen car­rers. La platja, a l'estiu, és indi­ca­dor de la salut social d'un muni­cipi. Sant Feliu, per tant, gau­deix d'un índex ele­vat de famílies que hi tenen la seva segona o ter­cera residència, amb què con­tri­bu­ei­xen també a l'eco­no­mia del muni­cipi.

Sant Feliu, com totes les ciu­tats de la costa, viu a l'estiu l'efer­vescència del turisme, i també en viu bona part de la seva eco­no­mia. No podem negar, doncs, que les sego­nes residències fan difícil el govern i les aten­ci­ons al ciu­tadà. Però tam­poc aquests visi­tants tem­po­rals ni es poden igno­rar ni infra­va­lo­rar. Els resi­dents s'hi estan i paguen reli­gi­o­sa­ment els seus im-postos, dei­xen diners a les boti­gues, bars i res­tau­rants, i par­ti­ci­pen en la vida cul­tu­ral. N'hi ha que no hi són pràcti­ca­ment mai perquè fan vida habi­tual molt lluny de Sant Feliu i amb prou fei­nes pas­sen amb nosal­tres el mes d'agost. Però això no els fa menys impor­tants. Això els dóna el dret de con­tem­plar el muni­cipi com a seu i amb una mirada dife­rent però també justa i objec­tiva. Cal escol­tar-los i aten­dre'ls com intu­eixo que ja es fa. La vita­li­tat de Sant Feliu està fora de qual­se­vol dubte. La quan­ti­tat d'acti­vi­tats lúdiques i cul­tu­rals és de les més vari­a­des de la Costa Brava. Això s'ha de dir a favor del con­sis­tori. No hi ha fes­tiu en què no es pugui gau­dir d'una tro­bada, un con­cert, una can­tada, tea­tre o una com­pe­tició espor­tiva. Aquesta és la poten­ci­a­li­tat de Sant Feliu que hem de valo­rar. Però, alhora, l'exigència és més alta si es volen equi­li­brar ser­veis i neces­si­tats dels ciu­ta­dans, que són, aquests dar­rers, els prin­ci­pals des­ti­na­ta­ris de les polítiques muni­ci­pals. Per això fan falta uns ser­veis ben dimen­si­o­nats pels moments de màxima afluència de visi­tants que res­pon­guin a cri­te­ris clars, cohe­rents i esta­bles. Els pobles de la costa són un con­glo­me­rat de mati­sos, també de con­tra­dic­ci­ons que arros­se­guen del pas­sat i es pro­jec­ten cap al futur. Pot­ser no som prou àgils per per­ce­bre-ho. El ciu­tadà, el de peu amb bossa de la com­pra en mà o acom­pa­nyant una per­sona gran o amb nens, capta ins­tants que es per­den en el temps amb molta faci­li­tat. Aquest ciu­tadà no capta el que la rea­li­tat li ense­nya perquè s'hi adapta fàcil­ment. Són els petits detalls que fan gran la cosa. I en aquest relat les coses no són ni tot nega­ti­ves, ni sem­pre posi­ti­ves. Els pobles, les ciu­tats, Sant Feliu també, no s'esca­pen d'aquest feno­men social i urbà. I qui les des­criu no pot encap­su­lar en qua­ranta rat­lles els con­di­ci­o­nants per­so­nals dels seus lec­tors. I som tots i cadas­cun de nosal­tres, amb la nos­tra capa­ci­tat de dis­cer­nir entre allò que està bé i el que no, els que hem de dir-hi la nos­tra.