Baralles i reconciliacions

Si ate­nem a les notícies, sem­bla que vivim moments política­ment con­vul­sos, tant a Cata­lu­nya com a l'Estat i també a Europa. Algu­nes per­so­nes ho inter­pre­ten com el final d'un cicle i temen l'arri­bada de temps pit­jors; per a d'altres, pot ser una opor­tu­ni­tat per refer ponts sobre para­dig­mes més igua­li­ta­ris, tant a àmbit naci­o­nal com social. Tan­ma­teix són moments d'incer­tesa. Quan hi ha con­vul­si­ons, és habi­tual que les per­so­nes públi­ques amb opi­ni­ons con­tra­po­sa­des esta­blei­xin bara­lles dialècti­ques, i que deter­mi­na­des per­so­nes amb un per­fil molt con­cret uti­lit­zin el poder per fer guer­res bru­tes con­tra els que con­si­de­ren adver­sa­ris –o ene­mics– polítics. En tenim bons exem­ples, de tot això, a l'Estat, tant entre par­tits per for­mar govern com també entre governs –del govern espa­nyol cap al català–. Sigui com sigui, després de les batus­ses caldrà, d'una o altra manera, refer els ponts i bus­car punts de recon­ci­li­ació.

No és sen­zill recon­ci­liar-se, i com més llarga i des­ho­nesta ha estat la batussa, més difícil resulta fer-ho. Per això hi ha qui busca errònia­ment la der­rota sense con­di­ci­ons de l'adver­sari, sense ado­nar-se que la sub­missió no és mai un punt d'equi­li­bri, i que per tant tard o d'hora caldrà pas­sar per un nou equi­li­bri prou just per a tot­hom que afa­vo­reixi la recon­ci­li­ació –o que neixi de la recon­ci­li­ació–. La revista Sci­ence va publi­car fa poc un tre­ball molt interes­sant sobre els cos­tos psi­cològics de la recon­ci­li­ació, que penso que qual­se­vol per­sona amb res­pon­sa­bi­li­tats públi­ques i polítiques i amb un mínim de sen­tit comú hau­ria de tenir pre­sent. El tre­ball ana­litza un cas molt extrem de dis­pu­tes entre veïns, el de les guer­res civils, però a petita escala es pot apli­car a qual­se­vol recon­ci­li­ació.

Segons aquest estudi, els pro­ces­sos de recon­ci­li­ació afa­vo­rei­xen el res­ta­bli­ment de la cohesió social, tant entre els par­ti­da­ris de cadas­cuna de les opci­ons en dis­puta com també entre els que defen­sa­ven les dife­rents opci­ons, la qual cosa enfor­teix les xar­xes soci­als i con­tri­bu­eix a fer que les comu­ni­tats es recu­pe­rin del rela­tiu atzu­cac. Tan­ma­teix, i aquí és on resi­deix la prin­ci­pal difi­cul­tat de recon­ci­liar-se, ini­ci­al­ment a nivell indi­vi­dual la recon­ci­li­ació incre­menta el grau d'ansi­e­tat, de manera que si hom no s'ho pro­posa fer­ma­ment, aquesta ansi­e­tat, que genera inco­mo­di­tat, l'allu­nya de fer aquests intents. Inter­pre­tat en clau naci­o­nal, com més s'allar­gui el procés de des­con­nexió de Cata­lu­nya amb Espa­nya, més com­plex serà refer els ine­vi­ta­bles i altra­ment impres­cin­di­bles ponts de recon­ci­li­ació. I la sub­missió que pro­mo­uen mol­tes for­ces polítiques esta­tals no és cap solució; l'únic que fa és endar­re­rir i difi­cul­tar l'ine­vi­ta­ble procés de bas­tir nous ponts més satis­fac­to­ris i igua­li­ta­ris. Mal­grat que això ens generi ansi­e­tat.