L'onzè manament

Tinc un amic (molt amic) que és de la Noguera però viu i ha tre­ba­llat a Bar­ce­lona durant molts anys. La conei­xença fou per casu­a­li­tat, havent vist ell la foto­gra­fia de por­tada d'un lli­bre que vaig publi­car el 2006. De lla­vors ençà no hem dei­xat de comu­ni­car-nos sovint, bo i mera­ve­llant-nos tot­hora, tant ell com jo, d'aquesta gran amis­tat. En l'últim cor­reu (ens par­lem exclu­si­va­ment per cor­reus electrònics), em feia saber que pel pont de Sant Joan va fugir cap a un petit hotel rural a mun­ta­nya, perquè la boge­ria dels petards a Bar­ce­lona ha arri­bat a límits insu­por­ta­bles. Allà al refugi mun­ta­nyenc hi va tro­bar gent pacífica i edu­cada; alguns ana­ven amb gos­sos que no va sen­tir bor­dar en cap moment, van ser tres dies envol­tats de natura i cants d'ocells –diu–. La presència dels ani­mals tenia una expli­cació: molta gent que té gos­sos aban­dona Bar­ce­lona perquè, amb el ter­ra­bas­tall de tota la nit,  les pobres bèsties aca­ben sona­des. La revet­lla bar­ce­lo­nina de Sant Joan ens va por­tar a par­lar del gran Scho­pen­ha­uer, quan asse­gura que el coe­fi­ci­ent intel·lec­tual d'una per­sona és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la seva capa­ci­tat de gene­rar fressa. I l'amic ho feia també exten­siu als Tra­bu­cai­res de Sant Andreu que cada any per la festa major de finals de novem­bre, els amarga el des­per­tar del
diu­menge fotent un soroll abso­lu­ta­ment detes­ta­ble, a les vuit del matí. De fet, ja em diran si no s'ha de ser una mica espe­cial per des­per­tar la gent, nadons i malalts inclo­sos, a aquesta hora del matí de finals de novem­bre amb un “con­cert” que és com un bom­bar­deig, pre­ci­sa­ment el dia en què pots dor­mir i des­can­sar una estona més.  Cos­tums bàrbars. A un altre país que fos civi­lit­zat els fica­rien direc­ta­ment a la presó, aquí els sub­ven­ci­o­nen. El meu amic tornà a Bar­ce­lona el diu­menge 26 de juny al ves­pre i diu que, pas­sa­des les dotze de la nit, encara hi havia alguns tor­ra­fa­ves que tira­ven petards al petit parc que tenen davant de casa. I l'endemà era dia fei­ner, la gent nor­mal  vol i té el dret a des­can­sar. Ben mirat, som un país més aviat un xic estrany: gas­tem calés per empi­xo­nar el veïnatge sense treure'n cap bene­fici propi, i amb el vist-i-plau cofoi de l'auto­ri­tat com­pe­tent. Estic con­vençut que Déu, allà dalt el Sinaí en les tri­ful­gues amb Moisès, es va des­cui­dar d'afe­gir-hi l'onzè mana­ment: “No empre­nyaràs els altres, així com no vols que t'empre­nyin a tu.”