Els Jocs i els jutges

Avui fa exac­ta­ment 80 anys que Adolf Hit­ler pre­si­dia la inau­gu­ració dels Jocs Olímpics de Berlín, els onzens de l'era moderna. Avui fal­ten qua­tre dies perquè Rio de Janeiro acu­lli els que en fan 31, con­ver­tint-se en la pri­mera ciu­tat de l'Amèrica del Sud que acull aquest circ –perdó, esde­ve­ni­ment espor­tiu d'abast mun­dial.

Els Jocs sem­pre han tin­gut una dimensió política que els con­ver­teix en alguna cosa més que en una mera tro­bada dels, pre­sump­ta­ment, millors espor­tis­tes mun­di­als. I és que fins que no es tenen totes les cer­ti­fi­ca­ci­ons de la bri­gada anti­do­patge, totes les meda­lles són pre­sump­tes.

En els Jocs de l'Ale­ma­nya nazi, hi van par­ti­ci­par 49 països i 3.632 espor­tis­tes. En els de Rio, més de dos-cents estats i més de deu mil espor­tis­tes, xifres que hau­rien fet posar de molt mal humor el Führer, acos­tu­mat a moure's entre xifres rècord. Per exem­ple, va fer cons­truir un estadi per a les com­pe­ti­ci­ons que va ser el pri­mer de la història a enca­bir 100.000 espec­ta­dors.

Com que tots ple­gats tenim la memòria curta, pocs deuen saber que, l'invent aquest de por­tar la flama d'un cantó a l'altre amb la torxa, se'l va inven­tar pre­ci­sa­ment el diri­gent nazi. Una tra­dició que ha per­vis­cut sense que ningú n'hagi qüesti­o­nat l'ori­gen; un foc que enguany trans­porta una torxa cata­lana fabri­cada a Cal­des de Mont­bui.

El cata­lans, mal­grat que a alguns els pesi, som per tot el món, perquè dis­po­sem d'un poten­cial indus­trial i cre­a­tiu únic, que va ser el motor de l'Estat fins que l'oli­gar­quia esta­tal va deci­dir decla­rar-nos la guerra i judi­ci­a­lit­zar abso­lu­ta­ment tots els aspec­tes de la nos­tra vida política. Per això avui, 1 d'agost, els cata­lans també estem pen­dents de les deci­si­ons d'un jurat: els magis­trats del Cons­ti­tu­ci­o­nal, ins­tats a il·lega­lit­zar-nos la pre­si­denta del Par­la­ment per un par­tit que va ser fun­dat per un minis­tre fran­quista. A diferència de l'1 d'agost de 1929, aquest cop no hi haurà cap intel·lec­tual espa­nyol des­ta­cat que renunciï a la seva càtedra en pro­testa per tanta boge­ria, com van fer aquell any per denun­ciar públi­ca­ment Primo de Rivera.