Tribuna
Quan cau el sostre
Aquests dies d'estiu, proclius a llargues converses de sobretaula, algú parlava de la manca de lideratges a Europa, al món i més concretament a Espanya i a Catalunya. És una gran veritat, però també és cert que, almenys a les nostres contrades, quan sorgeix un líder, en el millor dels casos ens en mofem, o en el pitjor el destruïm o assistim passius a la seva destrucció.
Fa temps que estem acostumats, i fins i tot celebrem, un estil de lideratge, o bé efervescent però de contingut minso o bé, molt d'acord amb la nostra manera de veure les coses, un tipus de lideratge mediocre més preocupat per mantenir l'statu quo i tenir tothom content que per avançar-se als problemes i a les necessitats i buscar solucions, consensos i, si cal, ruptures. No parlo només de política, penso en tot tipus d'institucions. Fins ara la preservació de l'statu quo era vist com una garantia dels valors tradicionals. En el món acadèmic, que conec bé, els rectors van aprendre que mantenir-se elegits depenia que canvis o transformacions es fessin a poc a poc, o no es fessin. Però resulta que aquest lideratge passiu, en situacions de canvi dinàmic, no funciona i fins i tot és un obstacle. Un entorn de canvi constant demana un estil de lideratge clarivident, flexible, actiu, sensible i valent.
Pensant en els propers mesos, és evident que els grans moviments socials –i l'independentisme és un moviment social– també necessiten lideratges forts perquè, altrament, poden desdibuixar-se o entrar en una fase caòtica. L'Estat espanyol això ho sap molt bé, i malgrat el seu bloqueig general per solucionar els problemes enormes i diversos que té sobre la taula, no va dubtar ni un moment a posar el clavegueram de l'Estat contra el president Mas perquè havia assumit el paper de líder modern que escolta, que sap plantar-se i que quan convé també sap fer un pas al costat, cosa que no vol dir feblesa, sinó flexibilitat. També ho van intentar amb l'alcalde Trias, que s'havia tornat sobiranista, però tot i que encara no havíem descobert les accions matusseres del ministre de l'Interior i del cap de l'Oficina Antifrau, les intuíem. Sortosament a Catalunya va aparèixer el president Puigdemont, que els que el coneixíem i l'havíem vist actuar –jo en vaig tenir l'oportunitat al moment de la creació de l'ACN, l'Agència Catalana de Noticies– sabíem que era una caixa de sorpreses, i el president Mas també ho sabia...
Necessitem, doncs, líders que sàpiguen escoltar els moviments socials i sàpiguen plantejar objectius i estratègies, és a dir, solucions, no líders demagògics que tiren la pedra i amaguen la mà (no sé per què penso en els darrers incidents amb els top manta i allò de demanar ajut als Mossos i després encapçalar manifestacions en contra les detencions...) o que l'única acció capaços de dur a terme, a banda d'atiar les masses, sigui acabar fent comissions i comissions per “estudiar” els problemes que són incapaços de resoldre. Alguns han tingut molta fe en aquest tipus de líders i ara estan molt decebuts.
Necessitem líders capaços de fer front a les grans transformacions polítiques, estructurals, socials, econòmiques i educatives que ja es produeixen i que només són un anunci de les que es produiran en un futur proper. Els necessita el món i els necessitem nosaltres, immersos en una veritable revolució contra un estat per al qual la ciència política té un qualificatiu: “estat gamberro”, definició que té connotacions militars però també geopolítiques, polítiques o econòmiques. En volen un exemple, a banda de les declaracions del ministre fatxendejant d'haver destruït el sistema sanitari català o els líders independentistes? Com s'explica que un govern en funcions atorgui 60 milions d'euros no pressupostats per “modernitzar” el CNI?
Però nosaltres, a la nostra! Com deia Hillary Clinton el dia de l'acceptació de la seva candidatura: “Quan cau el sostre, el cel és il·limitat” i nosaltres n'havíem tingut un de molt dur, el de creure'ns sotmesos per sempre. Aquest sostre ha caigut per una gran majoria però encara hi ha un sector de gent que prefereix la seva ombra abans d'exposar-se a la llibertat i ens calen, urgentment, lideratges i accions excepcionals que serveixin d'exemple i que siguin un punt de referència, i ens sobren focs d'encenalls.
Perdonin, però l'estiu i la calor faciliten aquest tipus de disquisicions, almenys d'uns anys ençà quan a vigílies de la tardor sortim al carrer per demostrar al món que som invencibles.
