La bellesa des de la seva ombra

Poc després de la publi­cació de l'Ulis­ses, l'any 1921, el crític lite­rari Edmund Wil­son va escriure'n una obser­vació bella i afi­nada: “Joyce, inclo­ent-hi totes les bai­xe­ses, fa que les seves figu­res bur­ge­ses con­que­rei­xin la nos­tra com­prensió i res­pecte dei­xant-nos-hi veure els dolors del part de la ment humana, sem­pre esforçant-se a per­pe­tuar-se i per­fec­ci­o­nar-se, i del cos, sem­pre tre­ba­llant i pal­pi­tant per fer sor­gir alguna bellesa des de la seva ombra.” Aques­tes ombres s'aca­ben i jo con­ti­nuaré la lec­tura de la novel·la per retro­bar-me amb el retorn a casa (Ítaca) de Leo­pold Bloom amb una sen­sació de fracàs i sense que hi hagi una Penèlope fidel con­sa­grada a espe­rar-lo, sinó una dona amb els seus desigs. Així, després de tran­si­tar per unes men­ta­li­tats pri­mor­di­al­ment mas­cu­li­nes, sen­tiré la paraula, que es va fent poètica, d'una dona a través del monòleg de Molly Bloom i així, doncs, del fluir vague de la seva ment repas­sant la vida.

Encara que no sem­pre con­necti amb el món de Joyce, no puc més que lle­gir-lo amb res­pecte pel mateix que va dir-ne Edmund Wil­son i amb admi­ració per la seva superba tasca amb el llen­guatge. José María Val­verde va com­pa­rar la revo­lució nar­ra­tiva de Joyce amb l'apor­tat per la teo­ria de la rela­ti­vi­tat en la física, el cubisme en
la pin­tura, el fun­ci­o­na­lisme en l'arqui­tec­tura, l'avant­guar­disme en la poe­sia. Les seves influències són ina­bas­ta­bles. I, tan­ma­teix, m'ha arri­bat un menys­te­ni­ment a l'Ulis­ses expres­sat en la
reco­ma­nació d'altres lec­tu­res. Però
en faig prou amb el fet que hi hagi un lec­tor que em digui que lle­girà l'Ulis­ses i que ho faci després d'haver-me retret ini­ci­al­ment aquesta aven­tura incerta d'escriure a propòsit de tal novel·la. Final­ment, amb el desig de no sem­blar impúdica, no puc dei­xar d'expres­sar la meva emoció per un regal ines­pe­rat: el lli­bre Uns i altres. Lite­ra­tura i tra­ducció, que m'ha enviat el seu autor, Joa­quim Mallafrè. Crec que no li agrai­rem mai prou la seva tra­ducció de l'Ulis­ses, que, ini­ci­ada a mit­jan dels últims anys setanta, en part va ser moti­vada pel desig de demos­trar la riquesa de regis­tres del català. Aquests ombres, de fet, han vol­gut ser una forma d'agraïment a qui, en un dels arti­cles que con­for­men el lli­bre que m'ha rega­lat, afirma que cada lec­tura de l'Ulis­ses en fa créixer l'interès. Així que no acabo res.