Truca'm

Bus­car els ulls de l'altre, quan no es viu a prop, té molta vir­tut. És com men­jar un alvo­cat i pre­ten­dre que l'altre trobi el pinyol i el rellepi. Les vies de comu­ni­cació actu­als fan figa, són dan­tes­ques i creen malen­te­sos ful­mi­nants, d'aquells de parem màqui­nes o ens hau­ran de tan­car. Quan el telèfon encara fa basarda perquè tru­car és com esfon­drar un mur d'aplom –la pro­pera capa d'inti­mi­tat–, la xer­ra­dissa escrita passa per tants esta­dis que te'n fas creus. El What­sapp és un invent del dimoni: de cop i volta, el colla­ret es trenca, sense saber d'on ve el col­tell que l'espar­raca. Les caro­nes gro­gues ja no mili­ten. Et tro­bes en un cul de sac ter­rorífic. Com hi ha món. Sabem que som fills de la por, però ens vam ben empas­sar allò del qui no arrisca no pisca. Res­pi­rem fondo i tru­quem: par­lar ens fa humans i ens recorda que tenim llen­gua. De viva veu i amb el batec a les cos­te­lles –men­tre no hi hagi ulls, ni lla­vis, ni mans–, el diàleg es fa ama­ble, la ria­lla es con­ta­gia i els temes de con­versa s'enca­val­quen com els amants que es cla­ven els ossos després d'un dia de platja. Tru­queu-vos, per exem­ple, qua­tre vega­des cada dia. Qua­tre, nom­bre màgic. Sabreu de l'altre sense inter­ferència, sense el mal­son de la malèfica escrip­tura del What­sapp. I enyo­rar, abans de ser, seria un autèntic cata­clisme. Temps a venir, quan us tin­gueu a frec de lla­vis, agrai­reu haver par­lat abans, hores i més hores. I lla­vors, dins el ter­ri­tori dolç de la puresa, us farà l'efecte que no sou nous, que us conei­xeu d'antuvi, d'aquells temps en què, com ara, for­meu part del cor dels inno­cents.