Un raspall (de dents)

Qui sap si, amb el temps, hi haurà governs esta­bles a Madrid i a Bar­ce­lona. Coses més rares s'han vist. De moment, aquí i allà, el tema és veure com s'arti­cu­len majo­ries en nom d'un bé supe­rior comú. El petit pro­blema és posar-se d'acord amb la “natu­ra­lesa” del bé comú. La uni­tat sagrada d'Espa­nya? La inde­pendència de Cata­lu­nya? L'aritmètica par­la­mentària, aquí i allà, es mos­tra poc gene­rosa i els ali­ats poten­ci­als es miren de reüll. I és així com objec­tius de gran pro­fun­di­tat “per­den el nom d'acció”, que deia l'angoi­xat Ham­let a l'hora de posar-s'hi. A tot això, cal afe­gir-hi la pecu­li­a­ri­tat ibèrica de l'afer­ra­ment al càrrec. Sánchez fra­cassa en una inves­ti­dura i, con­tra la lògica democràtica i el sen­tit comú, no aban­dona. A Rajoy li passa el mateix al cap d'uns mesos i tam­poc se'n va. És la pecu­liar èpica espa­nyola de l'absurd. És de justícia recor­dar, en aquest con­text, que Puig­de­mont va tenir un magnífic reflex democràtic quan va dema­nar sot­me­tre's a una moció de con­fiança en veure que no tenia majo­ria per apro­var els pres­su­pos­tos. Ara, les cau­ses comu­nes de gran abast són, per natu­ra­lesa, difícils d'arti­cu­lar. Recor­din la tràgica fis­sura entre els que deien pri­mer gua­nyar la guerra i fer la revo­lució després, i els que deien que sense revo­lució no hi havia ener­gia per gua­nyar cap guerra. Hi ha hagut, també, moments d'il·lusió col·lec­tiva com la cons­ti­tució de 1978 que sem­blava “moder­nit­zar” Espa­nya d'una vegada. Les diferències de fons, però, sem­pre tor­nen. Pot­ser per això he pen­sat en el ras­pall de dents de Lady Gre­gory, una figura clau en el res­sor­gi­ment cul­tu­ral d'Irlanda i el seu procés d'inde­pendència. Veient els dis­tur­bis cau­sats per dis­sidències entre els matei­xos naci­o­na­lis­tes, en una carta al poeta Yeats se li va esca­par una metàfora que traïa les seves arrels aristòcra­tes: “És la vella bata­lla entre els que es ren­ten les dents amb ras­pall i els que ni se les ren­ten.” Pot­ser, en el fons, va d'això, però pocs gosen dir-ho... en públic.