La truita

Vitòria és aquest 2014 la Capi­tal Espa­nyola de la Gas­tro­no­mia, eti­queta que l'any 15 serà per a Càceres. Per aquest motiu d'orgull i satis­facció, la capi­tal ala­besa gover­nada pel PP volia entrar al lli­bre Guin­ness dels rècords amb la truita de pata­tes més gran del món: 840 qui­los d'ous, 1.600 de patata, 30 de ceba, 10 de sal i 150 litres d'oli. L'home que se'n va sor­tir és Senén González, inven­tor, diuen, de la truita de pata­tes indus­trial més bona del món. Tot un expert, vaja. Però, ah, amics, resulta que els senyors del lli­bre Guin­ness han rebut­jat ins­criure el rècord de la truita en qüestió perquè es va cui­nar “en por­ci­ons pre­cui­na­des tipus puzle”. Així que l'alcalde Javier Maroto ha hagut de sen­tir com el PNB, Bildu i el PSE lamen­ta­ven el “ridícul” inter­na­ci­o­nal. A ulls del món, no és el mateix una gran truita de pata­tes que unes quan­tes trui­tes ajun­ta­des.

I amb això no vull dir que sigui par­ti­dari de la truita gegant o d'ajun­tar trui­tes, perquè sóc dels que estan farts de les trin­xe­res. Ja s'ho faran. Fran­cesc-Marc Álvaro ha par­lat a La Van­guar­dia de quan als pobles érem “els uns i els altres”. De quan hi havia dos llocs. D'abans de la guerra. De les dre­tes i les esquer­res. Que, a Mata­de­pera, per exem­ple, es reu­nien al Casino, els uns, i a cal Tra­pet, els altres. Els pro­pi­e­ta­ris i petits bur­ge­sos i els menes­trals i els page­sos. Els monàrquics i els repu­bli­cans. Álvaro parla del mira­cle que va per­me­tre lli­mar, el 1977, aque­lles diferències entre els dos bàndols, perquè en rea­li­tat tots van per­dre la guerra. Però a par­tir del 1980 va arri­bar la guerra freda. Cata­lu­nya Ràdio i la COM. TV3 i TVE. El Lliure i el Naci­o­nal. La Cata­lu­nya rural i la metro­po­li­tana. ERC va tren­car amb encert aquesta nova divisió entre els uns i els altres, i ara no hau­ria de tor­nar. Perquè la feina no està aca­bada. Sort que tots ple­gats hi tenen molt a per­dre. I per això es posa­ran d'acord.