Majoria silenciosa

Com que Astèrix i Obèlix ja van arri­bar bara­llats per la Far­balà –inde­pendència és nom de dona– al 9-N, des d'ales­ho­res hi ha dues fac­ci­ons al llo­ga­ret irre­duc­ti­ble que es tiren els pei­xos de l'Ordral­fabètix pel cap, sigui a Twit­ter, a les tertúlies o a les colum­nes de dia­ris de paper o digi­tals, a compte de les elec­ci­ons ple­bis­citàries per des­fer-se dels romans. Uns estan a favor d'Astèrix, els altres estan a favor d'Obèlix. Però l'astut i el por­ta­dor de men­hirs han de saber que hi ha altres peri­o­dis­tes, ana­lis­tes, opi­na­dors o posin la cate­go­ria que vul­guin –cre­a­dors d'opinió pública, en defi­ni­tiva– que han optat per la prudència. Perquè a la seva pro­fessió, sigui quina sigui, no hi des­lli­guen el fet de ser ciu­ta­dans d'un país que, havíem que­dat, té un repte majúscul al davant. I, per tant, són pru­dents. I callen. De la mateixa manera que molts ciu­ta­dans, la majo­ria silen­ci­osa sobi­ra­nista, que exis­teix, està expec­tant. Això sí, amb ganes de fotre un cal­bot a l'Asse­gu­rançatòrix per veure si cre­men estrès. Fins ara, aquesta majo­ria silen­ci­osa ha assis­tit deso­ri­en­tada a la bata­lla cam­pal. Una bara­lla que des de diven­dres ha inclòs docu­ments de tre­ball i SMS fil­trats, decla­ra­ci­ons trampa, arti­cles de diari cínica­ment con­ci­li­a­dors i –ja només fal­tava això per a un espec­ta­cle digne de república bana­nera– una cas­so­lada orga­nit­zada pels drui­des que fins ara tenien la poció màgica de l'inde­pen­den­tisme. Per tant, compte, perquè quan els cre­a­dors d'opinió pru­dents i la majo­ria silen­ci­osa par­lin, pot­ser es tro­ben que després de l'espec­ta­cle lamen­ta­ble de mas­te­gots, no hi haurà final de festa devo­rant sen­glars al vol­tant del foc. I, amb tots els res­pec­tes, els diran allò d'Esta­nis­lau Figue­ras, pre­si­dent de la pri­mera República el 1873. Ja ho saben: senyors, n'estic fins als collons de tots nosal­tres.