La invasió dels ‘opnis'

Par­lant genèrica­ment, el mains­tream –és a dir, el cor­rent d'opinió domi­nant en l'actu­a­li­tat– no tolera el que Jac­ques Delors ano­me­nava “objec­tes polítics no iden­ti­fi­cats”. Un OPNI, sens dubte, inqui­eta. Pot­ser és per això que la com­pa­ració és un dels recur­sos més uti­lit­zats en l'arena pública. Quan apa­reix un feno­men des­co­ne­gut, automàtica­ment ten­dim a asso­ciar-lo i assi­mi­lar-lo, per la via dels paral·lelis­mes i les sem­blan­ces més o
menys forçades, a allò cone­gut. Així, sem­bla que tran­quil·lit­zem la nos­tra estra­nyesa. Ter­tu­li­ans, peri­o­dis­tes i polítics com­pa­ren, fan símils i tra­cen ana­lo­gies amb una ale­gria enve­ja­ble. Què és Podem, per exem­ple? No ho sabem del cert. Han sor­git de sobte, ningú no els espe­rava i han començat a fer tron­to­llar son­de­jos i enques­tes diver­ses, a part d'obte­nir cinc euro­di­pu­tats de manera ful­mi­nant. Doncs bé, quin ha estat un dels estra­ta­ge­mes més
típics a l'hora de fer front a aquest
OPNI? Com­pa­rar-lo amb el cha­visme. Serien cha­vis­tes, i punt. Per què escar­ras­sar-nos a ana­lit­zar les seves posi­ci­ons polítiques con­cre­tes o els suports mediàtics de què dis­posa?

Un altre OPNI inqui­e­tant és el procés sobi­ra­nista. Aznar ja va sen­ten­ciar fa temps que calia “posar fi al des­falc de sobi­ra­nia naci­o­nal que està duent a terme el naci­o­na­lisme. Quan es gua­nyen les elec­ci­ons autonòmiques es gua­nya el poder cons­tituït, no el poder cons­ti­tu­ent” (14/10/13). No són pocs els que, pot­ser par­tint de la granítica pre­missa azna­ri­ana, afir­men que fer unes elec­ci­ons ple­bis­citàries a Cata­lu­nya equi­val a una usur­pació il·legítima de la sobi­ra­nia espa­nyola. I acte seguit, s'acusa Artur Mas de “bona­par­tisme” (Enri­que Gil Calvo a El País, 7/12/14) o de “deci­si­o­nisme sch­mittià” (Rafael Catalá, 2/12/14). Aquí cal expli­car que Carl Sch­mitt era un jurista nazi que riva­lit­zava amb Hans Kel­sen, teòric posi­ti­vista de l'estat de dret, en una de les gigan­tomàquies acadèmiques més apas­si­o­nants del segle XX. Con­seqüència de la com­pa­ració: Mas i el Par­tit del Pre­si­dent serien pròxims als postu­lats tota­li­ta­ris. Els defen­sors de la lega­li­tat vigent, en canvi, serien uns aban­de­rats de la democràcia cons­ti­tu­ci­o­nal. Final­ment, amb un gir sub­til, el filòsof Manuel Cruz (El País, 17/1/15) com­pa­rava el procés par­ti­ci­pa­tiu del 9-N amb la versió post­mo­derna de la teo­ria de la sobi­ra­nia de Sch­mitt. Aquí el refe­rent és el pen­sa­dor italià en actiu Gior­gio Agam­ben. Si segons la tesi sch­mit­ti­ana sobirà és qui deci­deix l'estat d'excepció i pot sus­pen­dre les lleis (o la Cons­ti­tució in toto) situ­ant-s'hi per damunt, les noves for­mes de la sobi­ra­nia es mou­rien en una zona d'inde­ter­mi­nació entre norma i excepció, en la qual el poder faria i des­fa­ria al seu aire, dei­xant la ciu­ta­da­nia expo­sada a una ombrívola i llòbrega inde­fensió. Mas, en defi­ni­tiva, hau­ria bur­lat l'orde­na­ment jurídic amb una astúcia agam­be­ni­ana.

Vet aquí, doncs, un altre OPNI: l'ano­me­nat procés par­ti­ci­pa­tiu del 9 de novem­bre del 2014. No hi havia pre­ce­dents d'una experiència de vot rei­vin­di­ca­tiu d'aques­tes carac­terísti­ques. Ràpida­ment, doncs, calia eti­que­tar l'esde­ve­ni­ment com fos. Però les com­pa­ra­ci­ons són odi­o­ses. I les ana­lo­gies, peri­llo­ses. Mal­grat l'aval ins­ti­tu­ci­o­nal que va rebre el 9-N per part del govern de la Gene­ra­li­tat i les sub­següents que­re­lles de la fis­ca­lia, la seva força va venir de l'auto­or­ga­nit­zació popu­lar. La soci­e­tat –i no les ins­ti­tu­ci­ons– van fer pos­si­ble aquest enorme exer­cici de par­ti­ci­pació auto­ges­ti­o­nat. Pot­ser Manuel Cruz té raó. El 9-N va obrir una escletxa entre la norma i l'excepció. Però no pas per enfor­tir el poder, sinó pre­ci­sa­ment per desac­ti­var-lo. Ciu­ta­dans rasos van fer via pel seu compte, van votar i van dei­xar en evidència un desori ins­ti­tu­ci­o­nal. Eman­ci­pada de tota tutela, la ciu­ta­da­nia s'inde­pen­dit­zava sense un estat. Els pro­pers mesos podran ser una con­ti­nu­ació ple­bis­citària, rup­tu­rista i cons­ti­tu­ent d'aquest salu­da­ble movi­ment de lli­ber­tat ciu­ta­dana.