El niu i en Modest

En el paradís de Modest Prats segur que es prac­ti­ca­ria la mateixa religió que hi des­criu Auden: “Catòlica, apostòlica i romana, però amb el des­ma­nyo­tat estil medi­ter­rani.” Fa molts anys que en Modest va deci­dir con­vi­dar –fent cas al poeta– una colla d'amics a una cerimònia laica que, això sí, havia de com­plir amb un requi­sit d'orde religiós: s'havia de cele­brar abans que comencés la Qua­resma. No sola­ment per l'impe­di­ment regla­men­tari de l'abs­tinència, sinó també per una qüestió diguem-ne esta­ci­o­nal. El plat que es con­ver­tia en el pro­ta­go­nista prin­ci­pal de la festa –el niu– s'ave­nia amb la fre­dor i també amb el temps de la cacera. Un cop pas­sa­des les min­ves de gener, després de la Can­de­lera, sem­pre abans de Sant Josep, la crida de qui va ser amic i mes­tre arri­bava a tot aquell que pen­sava en el niu no pas com una cita gas­tronòmica (que també ho era, per des­comp­tat), sinó com una tra­dició que ajun­tava gene­ra­ci­ons i fide­li­tats. En Modest par­lava del niu com d'un plat bar­roc. Li agra­dava fer ser­vir aquesta expressió. I ho deia no pas perquè pensés que era una exa­ge­ració, una dis­bauxa, sinó perquè veia en aque­lla sàvia pro­porció de sabors i tex­tu­res, cer­ta­ment potents, la mateixa idea adàmica que va infan­tar el bar­roc de debò que ell conei­xia tan bé: una justa, necessària apli­cació de la raó a l'efer­vescència de les pas­si­ons, en una estruc­tura de vasos comu­ni­cants on la passió s'introduïa en el dis­curs intel·lec­tual.

Tots aquells que es tro­ba­ven amb en Modest al Motel Empordà –una cate­dral on s'ofi­cia la lenta cocció del niu i de la cul­tura– hi van tor­nar quan ell era una ombra i hi tor­na­ran aviat, com cada any, ara que ell ja no hi és, un any després de la seva mort. Per repe­tir allò que Auden deia de T.S. Eliot: “Recordo tot el con­sol que n'he obtin­gut, en hores de dubte i des­encís, pen­sant en l'exem­ple que ens va dei­xar.”