Tarradellas

Estric­ta­ment con­fi­den­cial, la cor­res­pondència entre el pre­si­dent Tar­ra­de­llas i l'escrip­tor Rafael Tasis edi­tada per Fran­cesc Foguet, ofe­reix una nova opor­tu­ni­tat de “sen­tir” els argu­ments i les dèries de l'home que va encar­nar la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat. Aque­lla res­tau­ració va com­por­tar, això sí, l'accep­tació del nou ordre a l'Estat espa­nyol i va resul­tar una solució ori­gi­nal per con­tra­dictòria: Tar­ra­de­llas, símbol dels gover­nants cata­la­nis­tes de la República, esde­ve­nia pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en un estat que havia res­tau­rat la monar­quia. L'ope­ració posava el lle­gat d'ERC, el par­tit de Tar­ra­de­llas, entre els engra­nat­ges que des­ple­gava la nova monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal. Aquesta mani­o­bra, jun­ta­ment amb la de lega­lit­zar el par­tit comu­nista, va fer de Suárez l'artífex creïble del trànsit del fran­quisme a la democràcia. Pas­sa­des les eufòries del retorn de Tar­ra­de­llas, però, el dis­curs cata­la­nista domi­nant ha tin­gut tendència a desen­ten­dre's del seu lle­gat. Josep Benet, des de l'esquerra comu­nista (o mont­ser­ra­tina, per dir-ho a l'estil Tar­ra­de­llas) el va ata­car amb virulència vipe­rina en un gros volum. I a l'altra banda, Pujol tenia menys química per­so­nal amb aquell home que la que deuen tenir-se Mas i Jun­que­ras. Josep M. Bri­call ha recor­dat com Tar­ra­de­llas qüesti­o­nava el famós “fer país” pujolià dient “però per què volem fer el país, si ja el tenim? No es tracta de fer-lo, es tracta de gover­nar-lo”. No em sem­bla pas que aquest debat hagi per­dut actu­a­li­tat. L'arrel repu­bli­cana afran­ce­sada el feia par­lar de ciu­ta­dans més que de cata­lans i evi­tar mis­sat­ges divi­si­o­nis­tes des de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Ell va sal­va­guar­dar amb un fil de legi­ti­mi­tat democràtica (com si fos un rei exi­liat) la ins­ti­tució. Tar­ra­de­llas devia sen­tir sovint –a l'exili francès– la temp­tació de L'état, c'est moi que també patia el seu admi­rat De Gau­lle. Tant li fa, en la nòmina de pre­si­dents de Cata­lu­nya, la talla política de Tar­ra­de­llas és la d'un gegant. D'un gegant amb ber­ru­gues, però d'un gegant. Cal ava­luar-lo i rea­va­luar-lo.