Sense esperança

Sovint, fem via al tana­tori que hi ha al final del car­rer del Carme. Aque­lla empresa dis­posa d'un ser­vei mor­tu­ori a què no falta de res. Al preu que cobren, ja poden fer-ho. Dar­re­ra­ment, s'han succeït força morts de gent cone­guda, i allà, cap­cots, hem expres­sat el con­dol als fami­li­ars. Després de roman­dre una estona pels espais pro­pers a on s'alber­guen les des­pu­lles de la per­sona extinta, avi­sen que s'ha obert la sala per a la cerimònia de comiat. Abans –i encara ara–, aquesta tenia lloc a la parròquia, però el cor­rent laïcista impe­rant i una certa como­di­tat –tot cal dir-ho– han fet que sigui freqüent que la cerimònia es des­patxi al tana­tori mateix. No hi sol fal­tar la música, inter­pre­tada per dos pro­fes­sors que no tenen massa reper­tori: El cant dels ocells i La vall del riu Ver­mell són peces que que­den bé i com­mo­uen a tot­hom. I si la família no ha pre­vist que un mem­bre de la seva colla, un amic, un fami­liar o un capellà pro­nunciïn l'oració fúnebre, la mateixa empresa pro­por­ci­ona el con­curs d'una per­sona que s'avé a con­ju­mi­nar unes parau­les esca­ients. La tragèdia és que quan –per desgràcia– s'ha con­cor­re­gut a força cerimònies simi­lars en poc temps, la repe­tició del con­tin­gut del dis­curs és ine­vi­ta­ble!

L'home recorre a ver­sos del Miquel Martí i Pol –molt obses­si­o­nat per la mort– i de Sal­vat-Papas­seit. Tot embol­ca­llat en una prosa cor­recta i posat serè. Sol evo­car, en un to con­tin­gut, la ines­cru­ta­bi­li­tat de la mort, el dolor de la sepa­ració, el con­sol de recor­dar les bones acci­ons del finat, el pòsit que deixa als fami­li­ars i la neces­si­tat de superar el moment dolorós. Però, tot supo­sant que la per­sona que s'aco­mi­ada no tingués cre­en­ces en cap religió –perquè segu­ra­ment ho ha admès la família–, l'ofi­ci­ant no sol expres­sar cap paraula que suposi un alè d'espe­rança. No hi ha un bri de con­fiança en cap mena d'existència futura que es pugui esde­ve­nir! La con­vicció que el finat no era home d'Església és sufi­ci­ent per enten­dre que no ha cre­gut, ni ha espe­rat. Es con­fon, sovint, el que pot trac­tar-se d'un ate­isme mili­tant amb el que només sol ser una postura de rela­ti­vit­zació de con­fiança en el futur. I no postu­lem un hipotètic credo de fe, ni una nova vida con­cre­tada en cap de les postre­mi­tats que les dife­rents reli­gi­ons pre­go­nen: és, sen­zi­lla­ment, que, de la mateixa manera que hi ha en la pròpia existència tants punts que ens són incom­pa­ti­bles, tal vegada també pot ser que l'uni­vers alber­gui un espai per reco­llir l'hàlit dels que ens han dei­xat. La resig­nació, sense cap mena d'espe­rança, és encara més dura. I què si som capaços de somiar impos­si­bles, guar­dar un racó en el fons del cor, en la espe­rança d'un retro­ba­ment? Tam­poc hau­ria de ser tan estrany, ni ofen­siu per a ningú.