Lírica diària

Si la prosa quo­ti­di­ana només bategués a còpia de ruti­nes, el dia a dia es podria defi­nir com una autèntica tifa. Per xamba, en les vint-i-qua­tre hores en què es dei­xata la jor­nada, alguns punts de llum far­cits de lírica tre­uen el cap del no-res. Com si es tractés de petits oasis enmig de la penitència desèrtica de la raça humana, apa­rei­xen fars que ens il·lumi­nen i ens sado­llen la set. La seva missió no és cap altra que envi­go­rir l'ànim, rela­xar les par­pe­lles i omplir la pul­mo­nada de fresc oratge durant un ins­tant, fugis­ser però ínte­gre, que ens pro­pulsa a seguir empe­nyent el car­retó banal del dia de la mar­mota. La set­mana no n'és plena, d'aquests moments poètics, no ens féssim pas il·lusi­ons. Hi ha dies gri­sos, esllan­guits, tedi­o­sos i d'una mono­to­nia super­la­tiva. Però de sobte, un dia reps la foto­gra­fia d'una ciu­tat eterna, amb aque­lla llum plu­josa que tot ho mag­ni­fica, o un mis­satge on et recor­den que t'esti­men i que fan mal fet de no dir-t'ho més sovint pen­sant que ja ho saps. I el dia arra­cona la seva sor­di­desa, i et vénen unes ganes immen­ses de som­riure i de volar. La lírica diària també s'eclipsa en l'exqui­si­desa gra­nada d'una copa de vi de l'Empordà escor­tada per unes llen­ques de par­mesà, en un paràgraf o més d'un lli­bre blau i esven­tat, en el bon guió d'una pel·lícula pre­mi­ada no per qui­lomètrica sinó per res­plen­dent, en la con­fir­mació que el ple­ni­luni t'arra­bassa el seny i t'incita a escriure o, sen­zill, en la imatge d'un par­dal migrat que malda per pro­cu­rar-se una molla de pa. Qui vol parau­les en un món de sords?, deia Fran­cesc Gar­riga, mes­tre i poeta que fa poc va deci­dir empren­dre el gran viatge de l'hivern. Ell, que caval­cava les ruti­nes amb lle­tres velles i esco­dri­nyava el món des del blau d'uns ulls des­perts, es per­dia cor endins i mesu­rava els goigs dar­rere la fines­tra. Si de cas, per anar tirant fins que la neu ens col­gui, obrim els ulls a un dia nou i espe­rem, ama­tents, la vin­guda de la lírica diària. Sabrem quan ens esgar­bissa perquè en nota­rem la pal­pi­tació al nucli dels tim­pans.