Els Gasol

No m'entu­si­asma lle­var-me cada matí sabent quants punts han fet els ger­mans Gasol, tot i que és una cosa que em passa sovint, suposo que perquè els com­panys d'infor­ma­tius han d'anar actu­a­lit­zant el but­lletí d'esports i a la mati­nada no passa gran cosa, més enllà de l'exer­cici que prac­ti­quen els fans d'aquesta pel·lícula basada en un lli­bre que ningú ha lle­git, però que és líder de ven­des. Com passa amb Gran Her­mano... Però em des­vio. No em cal saber què fan cada nit els Gasol, però sí que penso que el segon que va durar el salt ini­cial entre tots dos al par­tit de les estre­lles de l'NBA, la lliga nord-ame­ri­cana de bàsquet, és el cim de l'esport català de tots els temps. El mèrit és del Pau i del Marc. Però del seu èxit se'n pot extreure una lliçó, que espero que no es con­fon­gui amb el coac­hing, perquè va molt més enllà. Hi havia una gene­ració de nens que volien ser com els juga­dors de la lliga espa­nyola. Però en va venir una altra que imi­tava Mic­hael Jor­dan, Larry Bird o Magic John­son. I és evi­dent que no n'hi ha prou amb voler-ho. Cal també viure en una soci­e­tat desen­vo­lu­pada que per­meti una bona ali­men­tació, on hi hagi uns valors que aju­din a tenir un bon esport de base, que generi riquesa per tenir bones ins­tal·laci­ons, for­mar bons entre­na­dors i saber poten­ciar el talent. Unes estruc­tu­res, en defi­ni­tiva. Sinó, els Gasol serien una excepció. Però no hi hau­ria hagut Raül López, José Manuel Cal­derón, Ricky Rubio, Joan Car­les Navarro, Jorge Gar­ba­josa, Ser­gio Rodríguez o Rudy Fernández. Enric Vila deia ahir a Vilaweb que el cata­la­nisme és un “reple­ga­ment” de la cata­la­ni­tat, que venim d'una auto­re­pressió, però que exis­teix l'opor­tu­ni­tat i el poten­cial. “La nos­tra lli­ber­tat l'han gua­nyada els nos­tres pares amb els seus sacri­fi­cis perquè en féssim alguna cosa”, rebla. Doncs això. Com la gene­ració dels Gasol, toca superar, no pas matar, els pares. Ambició, se'n diu.