Opinió

Usurpacions europees

Les institucions europees, tampoc no denuncien que els objectius de reducció de dèficit i de deute no s'acompleixin perquè alguns estats com Espanya han renunciat a recuperar els diners prestats a la banca?

En ple col·lapse dels règims comu­nis­tes a l'Europa de l'Est a prin­ci­pis dels noranta l'his­to­ri­a­dor mar­xista Eric Hobs­bawm va publi­car la seva cèlebre història del segle XX, L'Era dels extrems, en la qual, a con­tra­cor­rent dels esde­ve­ni­ments, feia una encesa defensa dels resul­tats de la revo­lució russa d'octu­bre de 1917. Per Hobs­bawm, una de les prin­ci­pals iro­nies del segle que s'esco­lava con­sis­tia en el fet que el comu­nisme havia sal­vat el capi­ta­lisme dues vega­des: pri­mer amb les armes de l'Exèrcit Roig con­tra els deli­ris de Hit­ler i, segon, durant la guerra freda, com a incen­tiu de con­tenció de les elits econòmiques de l'Europa occi­den­tal que s'havien vist obli­ga­des a pro­moure l'estat del benes­tar per impe­dir que un tumult social acabés ender­ro­cant el sis­tema.

Han hagut de pas­sar una mica menys de dues dècades perquè es cons­tatés que en absència d'un model anta­go­nista en l'ordre soci­o­e­conòmic com el que repre­sen­tava la Unió Soviètica les clas­ses domi­nants a Occi­dent han cam­pat sense fre en una orgia que ha estat a la vegada cau­sant de la llarga crisi que arrenca el 2007 i fac­tor d'apro­fun­di­ment en la mateixa. Les supo­sa­des estruc­tu­res democràtiques euro­pees a tots nivells (local, esta­tal, supra­es­ta­tal) no han impe­dit la para­si­tació de les admi­nis­tra­ci­ons pel gran capi­tal a través d'un esta­ment polític ser­vil i còmplice amb el saqueig dels recur­sos públics que ha con­tribuït a dis­pa­rar les desi­gual­tats. El capítol del res­cat ban­cari desen­vo­lu­pat els dar­rers anys ha estat emblemàtic en aquest sen­tit: els oli­go­po­lis finan­cers es dedi­ca­ven a ali­men­tar una bom­bo­lla de crèdit basada en pro­duc­tes tòxics i després bona part d'ells van haver de ser res­ca­tats pels poders públics mit­jançant injec­ci­ons de milers de mili­ons d'euros obtin­gu­des amb l'esquar­te­ra­ment dels ser­veis públics i amb l'incre­ment de la pressió fis­cal sobre les ren­des del tre­ball (les ren­des de capi­tal sem­pre han estat sub­jec­tes a pressió infe­rior i bona part d'elles acon­se­guien eva­dir-se en para­di­sos fis­cals). No prou satis­fets amb aquest estat de coses, amb els diners cana­lit­zats dels con­tri­bu­ents a la banca per l'esta­ment polític el sec­tor finan­cer, inclo­sos els diri­gents d'enti­tats res­ca­ta­des, van con­ti­nuar insis­tint en l'espi­ral espe­cu­la­tiva i van apos­tar con­tra els bons que els estats havien emès pre­ci­sa­ment per res­ca­tar-los tot obte­nint encara una alta ren­di­bi­li­tat de la seva usur­pació.

Durant les nego­ci­a­ci­ons del govern grec pre­si­dit per Ale­xis Tsi­pras amb les auto­ri­tats euro­pees va pla­nar entre els cre­di­tors el temor que es plan­tegés una qui­tança davant la inca­pa­ci­tat grega de com­plir amb els seus com­pro­mi­sos finan­cers. Però pocs vati­ci­nis apo­calíptics ha gene­rat el no-retorn de gai­rebé 37.000 mili­ons d'euros dels 100.000 mili­ons d'euros que es van trans­fe­rir per res­ca­tar les enti­tats finan­ce­res espa­nyo­les. No hi ha hagut cap com­moció perquè les enti­tats no han assu­mit els seus deu­tes però el govern espa­nyol sí que res­pon de l'ensul­si­ada davant el fons euro­peu (MEDE) i davant els cre­di­tors amb els diners dels con­tri­bu­ents. Altra­ment dit, el poder polític espa­nyol ha accep­tat sense ron­di­nar que el gran capi­tal hagi eva­po­rat gai­rebé l'equi­va­lent a una quarta part del pro­ducte inte­rior brut català men­tre ell imposa sacri­fi­cis dra­co­ni­ans a les clas­ses popu­lars.

I les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, tam­poc no denun­cien que els objec­tius de reducció de dèficit i de deute no s'acom­plei­xin perquè alguns estats com Espa­nya han renun­ciat a recu­pe­rar els diners pres­tats a la banca? Segu­ra­ment ha estat la mateixa Unió que ha poten­ciat aquest espoli amb un pre­si­dent de la Comissió al cap­da­vant, Jean-Claude Juncker, que ara ofe­reix inversió i mode­ració en les reta­lla­des però que havia estat el prin­ci­pal paladí de l'aus­te­ri­tat com a pre­si­dent de l'Euro­grup a més de pri­mer minis­tre de Luxem­burg, un dels prin­ci­pals para­di­sos fis­cals euro­peus. El sis­tema pot­ser s'està des­ba­lles­tant però de vega­des sem­bla que triga massa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia