Paradoxes

S'ha posat de moda una mena d'ope­ració retòrica que con­sis­teix a expres­sar una opinió crítica i con­tun­dent –nor­mal­ment sobre un supe­rior jeràrquic– que va seguida d'un curiós acla­ri­ment: “Consti que negaré sem­pre el que t'acabo de dir, en qual­se­vol lloc i cir­cumstància i davant de qui sigui.” L'explosió de sin­ce­ri­tat va seguida d'una estratègia de defensa: t'ho dic a tu, però no ho faré mai públic. La lle­ial­tat, en molts àmbits, depèn més de la plas­ti­lina de l'adu­lació que no pas del ciment ideològic. Deu ser per això que molts viuen en una pressió ambi­en­tal que s'alli­bera com pot a base d'opi­ni­ons sotto voce –és a dir, abai­xant la veu per donar, mali­ci­o­sa­ment, més èmfasi a la infor­mació– però que mai des­a­fia for­mal­ment el dis­curs domi­nant o la “veri­tat” ofi­cial. L'àlbum és un caos i els con­tin­guts irre­als, però s'ha de pre­sen­tar ben enqua­der­nat. A l'admi­nis­tració pública o a les empre­ses pri­va­des s'assu­meix que la super­vivència o la pro­moció labo­ral va asso­ci­ada a no voler ser imper­ti­nent eme­tent opi­ni­ons a con­tra­cor­rent. No és cap nove­tat. A La fines­tra dis­creta, el molt reco­ma­na­ble die­tari d'Antoni Puig­verd, l'escrip­tor evoca aquest feno­men en la figura de Filosè, un poeta de la cort de Dionís el Vell. El tirà de Sira­cusa es van­tava de la seva pròpia geni­a­li­tat com a poeta, però Filosè l'escol­tava sense entu­si­asme i, forçat a donar la seva opinió, va gosar dir que els ver­sos del dèspota li sem­bla­ven dolents. Dionís el va fer tan­car a la presó. Quan en va sor­tir, el tirà el va tor­nar a sot­me­tre a un dels seus reci­tals per veure si Filosè s'havia redi­mit amb el càstig. Quan li va dema­nar, altra vegada, l'opinió, el cohe­rent Filosè, en lloc d'eme­tre un judici, va ense­nyar direc­ta­ment els canells i va dir “Tor­neu-me a la presó.” Puig­verd titula aquesta entrada del die­tari “La lli­ber­tat dels poe­tes”. Els poe­tes lliu­res són a la presó! A l'altra banda, si un es vol man­te­nir a l'escalf de les ins­ti­tu­ci­ons dels nos­tres dies ha d'apren­dre l'art de ges­ti­o­nar amb cau­tela la lli­ber­tat d'expressió.