Pares

L'abril, diu el poeta Eliot, bar­reja “memòria i desig”. En els ritus de la fer­ti­li­tat pri­ma­ve­ral hi ha l'explosió de la vida, però també la memòria meca­nit­zada dels cicles de l'any. La terra porta ins­crits els deu­res esta­ci­o­nals i, si som a l'abril, sap la feina que li toca. Par­lant del mateix mes, el poeta medi­e­val Chau­cer, el dels Con­tes de Can­ter­bury, evo­cava el moment recur­rent en què els dolços plu­gims d'abril hidra­ten les arrels de la terra (li banyen les venes amb aquest licor, deia). Escric això pen­sant –con­tra pronòstic– en el ten­nista Andre Agassi. En unes recents decla­ra­ci­ons, Agassi, autor d'una interes­sant auto­bi­o­gra­fia, torna a par­lar de com era el seu pare. Ens ve a recor­dar fins a quin punt els fills –tan mar­cats pels pares– no se'n sur­ten de cap manera si s'obs­ti­nen a fer-los dife­rents de com són. Per bé o per mal, els pares no can­vien i qual­se­vol esforç per can­viar-los és con­dem­nat al fracàs. Més val assu­mir-los tal com són i tro­bar-los les vir­tuts. El pare d'Agassi –un emi­grant iranià als EUA– va deci­dir fer rea­li­tat el somni ame­ricà con­ver­tint el seu fill en un campió de ten­nis. El pobre nen va ser sotmès a una pressió tennística des del bres­sol. Sem­pre amb alguna forma de raqueta a la mà, el pare li feia pas­sar les hores donant cops a la pilota. Agassi cal­cula que durant la seva infància va col­pe­jar un milió de pilo­tes per any per anar prac­ti­cant, sem­pre amb el pare al cos­tat escri­das­sant-lo com un boig si en fallava alguna. Quan era a punt de publi­car l'auto­bi­o­gra­fia va voler adver­tir-lo que pot­ser no li agra­da­ria el que hi deia d'ell. Impe­ni­tent, el pare li res­pon: “Noi, tinc 80 anys i me'n refot el que la gent pensi de mi. Sé què vaig fer i per què ho vaig fer. I ho tor­na­ria a fer... Bé pot­ser en lloc de ten­nis t'hau­ria fet jugar al golf perquè hau­ries fet més diners.” Per­sis­tent i tos­sut, pot­ser foll, el vell Agassi, com l'abril, activa memòria i desig per rea­fir­mar, imper­tor­ba­ble, el curs de les coses. Com la natura, tam­poc els homes esca­pen al seu destí.