En canal

La política cata­lana ha que­dat oberta en canal. Esven­trada. La comissió sobre cor­rupció del Par­la­ment ha dei­xat a l'aire ver­go­nyes pas­sa­des i altres de ben recents. El relat dels Pujol i el signe d'una època de govern de CiU. La dub­tosa neces­si­tat de fer escarni, un rere l'altre, de tots els mem­bres de la família. L'amor­tit­zació –defi­ni­tiva?– de tota l'herència política del pujo­lisme. Les pre­gun­tes dels dipu­tats. Els comp­tes pen­dents. El tac­ti­cisme par­ti­dista en totes direc­ci­ons. La uti­lit­zació de la comissió per des­gas­tar Mas i el procés que lidera. Les esto­ca­des dels ali­ats. L'inter­ro­ga­tori de Sánchez-Camacho. El reple­ga­ment poste­rior de la líder del PP quan va ser ella qui va haver de com­parèixer per una escan­da­losa trama d'espi­o­natge polític. Doble salt mor­tal del PP. El paper del PSC en tot ple­gat. Les absències de polítics molt pre­sents com Jorge Mora­gas...

En alguns moments, el Par­la­ment ha nave­gat pels mean­dres més patètics d'un cule­brot tele­vi­siu. Arros­se­gat per un cor­rent difícil d'iden­ti­fi­car, s'ha con­ver­tit a vol­tes en un plató del Sálvame i les Belén Este­ban de torn hi han des­fi­lat amb un inex­pli­ca­ble orgull.

La política oberta en canal. En canal de tele­visió. I la soci­e­tat, per­plexa i ator­dida davant l'espec­ta­cle. Els bis­turís que s'han encar­re­gat de dis­se­car els dar­rers anys vis­cuts a Cata­lu­nya s'han mogut en alguns moments amb habi­li­tat de car­nis­ser. Però ho han fet. La caixa dels trons s'ha obert i n'han sor­tit un munt de fan­tas­mes. Entre rea­lity show i teràpia de grup, la soci­e­tat cata­lana ha vist, ha escol­tat... Pot­ser no el que espe­rava. Però s'ha pro­jec­tat llum a racons fos­cos. Ha cir­cu­lat l'aire en un ambi­ent res­clo­sit. Ara toca als tri­bu­nals ven­ti­lar res­pon­sa­bi­li­tats on n'hi hagi. És impos­si­ble tor­nar a ama­gar-ho tot a la calai­xera. I al Par­la­ment, abo­nye­gat i ado­lo­rit, li tocarà refle­xi­o­nar. Es podia fer millor? Sens dubte.