Juga el Barça...

Quan juga el Barça, només miro i escolto els resums si sé que ha gua­nyat. Si empata o perd, faig com si no hagués pas­sat res, com si no hagués jugat: no miro res, no escolto res, no lle­geixo res. I només quan es tracta del Barça de fut­bol. No miro ni em pre­o­cupo mínima­ment per cap altre equip, ni de fut­bol, ni de cap altre esport. La meva afició al fut­bol, ja ho veuen, és per­fecta: quan van mal dades no hi sóc; quan la cosa va bé, ho cele­bro.

Però en aquests post­par­tits hi solo tenir, tot i la victòria, dis­gus­tos sovin­te­jats. Alguns locu­tors (no tots) i alguns comen­ta­ris­tes de tele­visió (no tots), em des­tros­sen el català, i això m'empre­nya més que un resul­tat advers. Ja sé que, en el dia a dia, quan par­lem no cal que ens esmer­cem gaire en la recerca de mots fefa­ents (Fabra dixit), el par­lar del dia a dia és una cosa i el par­lar en públic n'és una altra, ben dife­rent. Oimés si es fa des de TV3 o emis­so­res naci­o­nals, on molta gent s'ho escolta i mira tot quasi amb devoció. Durant mesos he anat reco­llint per­les lingüísti­ques, prin­ci­pal­ment a TV3 i a Esport3. Vet aquí el que podria ser un resum de resums d'un par­tit del Barça. Seria un par­tit que el Barça hau­ria gua­nyat, és clar, perquè dels per­duts no en sé res. Això m'ha por­tat a pen­sar que pot­ser quan gua­nya el Barça l'entu­si­asme i l'eufòria es des­fer­men, qui sap si per això no es mira prim a l'hora d'engal­tar fra­ses tal com vénen.

“L'equip con­trari s'ha vin­gut avall després del pri­mer xut amb mar­xam de gol, que no era pas moc de gall dindi.” “El davan­ter no s'ha donat compte que el defensa li havia gua­nyat l'esquena, s'ha cai­gut i li ha donat un petó abans que cantés un gall, per a això s'han de tenir molts fums.” “El por­ter ha pegat un manotàs allu­nyant la pilota; deu haver pen­sat que més val ocell en mà, i és que a bon ente­ne­dor poques parau­les bas­ten.” “Avui el Barça posarà una pica a Flan­des i els haurà fet mos­se­gar la pols.” “El que ha xiu­lat l'àrbi­tre s'hau­ria de posar en tela de judici, però també és veri­tat que qui mal camina mal acaba.” “Ara que el par­tit ja està per­dut, tot són pelills a la mar.” “Això no ser­veix de res, el davan­ter se n'ha anat pels ser­rats d'Úbeda, a bones hores mànigues ver­des”…

Algú sabria expli­car per què, després de tants anys de supo­sada nor­ma­lit­zació, encara no s'hagi ficat mà eficaç en aques­tes ani­ma­la­des lingüísti­ques tan osten­si­ble­ment públi­ques?