El pregó i el silenci

Si l'enyo­rat Flo­renci Mauné hagués pogut veure i escol­tar la seva filla Mont­ser­rat al balcó de l'ajun­ta­ment de Figue­res fent el pregó de Fires, segur que s'hau­ria entu­si­as­mat. També entu­si­as­ma­ren molta gent el mis­satge, l'accent i el coratge que hi posà la pre­go­nera, quan dema­nava: “La sar­dana la volem pre­sent en la vida figue­renca, la volem com avui a la festa major i en pla­fons a les entra­des de la vila. La volem els diven­dres d'estiu i els diu­men­ges d'hivern; el dia de l'aplec i a les Dia­des, la volem pre­sent a les esco­les i als ins­ti­tuts…” Al seu cos­tat, allà al balcó de l'ajun­ta­ment, hi havia una altra sar­da­nista entu­si­asta inte­gral i llui­ta­dora històrica que ha vis­cut i viu pel món sar­danístic: l'amiga Emília Pla, a qui algun dia els figue­rencs hauríem de reconèixer ofi­ci­al­ment la feina.

El pregó resultà un cant entu­si­asta, rei­vin­di­ca­tiu i sin­cer a la nos­tra dansa naci­o­nal, que la Mont­ser­rat i tota la nis­saga dels Mauné han por­tat sem­pre dins l'ànima. El seu pare Flo­renci va fer molt per la sar­dana, i ho va fer des de la dis­creció, des del que en podríem dir el silenci, un silenci efec­tiu i prolífic. Qui no el conei­xia no podia ni ima­gi­nar que sota aquell aspecte tan nor­mal, llis i sen­zill s'hi ama­gava un geni. Un geni que també feia uns arran­ja­ments musi­cals increïbles, com la Suite del Tren­ca­nous, de Txaikovski, El car­na­val dels ani­mals,Fedora, San­son i Dalila, de Saint-Saëns, obres de Verdi, el Car­na­val de Venècia, les Dan­ses Fantàsti­ques, de Turina, etc.

La seva filla Mont­ser­rat té un web extensíssim sobre l'obra del seu pare, en què tre­ba­lla quasi cada dia i on explica la seva car­rera musi­cal, de l'Antiga Pep a la Costa Brava, per aca­bar amb el famós con­junt Mauné i els seus Dinàmics, que tant van fer ballar tot­hom, a l'Empordà i arreu. Sí, hau­ria estat con­tent el gran Flo­renci Mauné si hagués sen­tit la pre­go­nera d'enguany de les Fires de la Santa Creu. No hau­ria sal­tat d'ale­gria, perquè no era el seu tarannà; n'hau­ria gau­dit en silenci. El silenci de Flo­renci Mauné era com una pan­ta­lla blanca sobre la qual es pot pro­jec­tar la pel·lícula de la vida per veure-la amb niti­desa. Si la pro­jectéssim sobre una paret plena de qua­dres, de lli­bres i d'objec­tes amb fressa de fons, poca cosa podríem enten­dre-hi. És en el silenci –penso– on s'assu­mei­xen de manera més cons­ci­ent les pròpies opci­ons.