A destemps

Pot­ser he espe­rat massa, però neces­si­tava posar una mica de distància a la qüestió, perquè con­si­dero que, quan en passa alguna de grossa, és millor con­ce­dir-te temps: pri­mer has de sor­tir de l'estat de xoc i dei­xar refre­dar les emo­ci­ons, abans d'abor­dar una anàlisi mínima­ment objec­tiva. Aquesta és l'única raó que m'ha impe­dit fins ara abor­dar un fet que ha obert una ferida pro­funda en l'àmbit edu­ca­tiu. Fa cinc dies, a tots els ins­ti­tuts del país recordàvem el pro­fes­sor Abel Martínez i Oliva, en com­plir-se un mes de la seva mort en mans d'un alumne menor d'edat. Final­ment, l'Abel ha rebut a títol pòstum la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi. Això ha estat després que la decisió del jutge d'arxi­var el cas, sense per­me­tre que els Mos­sos d'Esqua­dra exa­mi­nes­sin l'ordi­na­dor per­so­nal del noi, indignés una altra pro­fes­sora agre­dida; després que molts docents hagin expres­sat el seu males­tar pel trac­ta­ment de la notícia en alguns mit­jans de comu­ni­cació i pels comen­ta­ris pro­vi­nents de la ins­ti­tució d'ense­nya­ment que feien recaure tot el pes dramàtic en l'alumne (víctima, segur, però també exe­cu­tor). Sem­bla que faci por des­co­brir impu­ta­ci­ons o res­pon­sa­bi­li­tats d'altres per­so­nes adul­tes en un fet com aquest.

Però ama­gar el cap sota l'ala no ser­veix per a res. Ten­dim a posar èmfasi en l'excep­ci­o­na­li­tat del tras­torn men­tal, a eti­que­tar totes les con­duc­tes agres­si­ves d'alguns nens i joves, a jus­ti­fi­car tot el que fan en funció de la cata­lo­gació que els hem ator­gat, ja sigui un lleu TDAH, un tras­torn bipo­lar o un com­por­ta­ment psicòtic més greu. Poques vega­des anem a les cau­ses, i encara menys a can­viar les dinàmiques, els models –hau­ria de dir anti­mo­dels?–, els hàbits, les modes con­duc­tu­als que es pro­pa­guen mediàtica­ment i els patrons que s'ins­tau­ren a la família. Serà casu­a­li­tat o no, però molts dels nens que tenen pro­ble­mes de soci­a­lit­zació –ja no diguem de ren­di­ment acadèmic– cam­pen lliu­re­ment per la xarxa, es pas­sen hores immer­gits en vide­o­jocs vio­lents, en mons vir­tu­als de zom­bis, i es van fent grans mirant tele­notícies gore i men­jant sols durant els àpats. Per sort, els per­fils més extrems són mino­ria –ho dic en descàrrec d'una majo­ria de pares cons­ci­en­ci­ats–, però els nens i ado­les­cents a qui em refe­reixo no com­pren lli­bres de text perquè “són cars”; en canvi, tenen tele­visió, ordi­na­dor i con­sola de vide­o­jocs a l'habi­tació. Acabo de lle­gir una entre­vista a l'actor Robert Englund (Freddy Kru­e­ger al cinema), que afirma que els nens veuen massa violència. Els psicòlegs també aler­ten que el cer­vell imma­dur dels joves neces­sita allu­nyar-se de qual­se­vol influència exte­rior rela­ci­o­nada amb la violència i l'agres­si­vi­tat, perquè no saben dis­tin­gir entre rea­li­tat i ficció, sobre­tot quan estan en trac­ta­ment psi­cològic. Segur que aquesta no és l'única causa de fets com el que hem vis­cut. Exis­teix una mes­cla explo­siva feta de pares que han renun­ciat a exer­cir el seu paper i no saben posar límits, d'hàbits poc sans, d'un excés de violència gratuïta i de fer sen­tir els ado­les­cents com a inútils (si no volen estu­diar ni els dei­xem tre­ba­llar, què han de fer?). El sis­tema edu­ca­tiu ha de millo­rar, però no neces­sita can­vis legis­la­tius sinó un pro­fes­so­rat ben for­mat, al qual se li poden exi­gir totes les com­petències, però també reconèixer el seu paper social i la funció de tuto­ria. L'únic que fa por és no saber acom­pa­nyar els nois i noies en les seves inse­gu­re­tats i els seus dub­tes, i això demana com­bi­nar tec­no­lo­gia i consciència, les TIC amb les huma­ni­tats tan desa­cre­di­ta­des i menys­tin­gu­des.