Doctrina catalanista

Malau­ra­da­ment, la història es repe­teix. No pas amb els matei­xos tem­pos, deco­rats ni mane­res de fer, però l'essència sem­pre és la mateixa. Cada cop que els cata­lans, en els dar­rers cent anys i poc, hem vol­gut aixe­car el cap per acon­se­guir les lli­ber­tats que ens van ser vil­ment ram­pi­nya­des ara fa tres segles, curi­o­sa­ment, han sor­git movi­ments soci­als a la nos­tra terra que han des­viat l'atenció dels nos­tres com­pa­tri­o­tes cap a cau­ses que, tot i ser nobles, ens han divi­dit a l'hora d'asso­lir l'objec­tiu comú.

Apa­rei­xen com per art de màgia certs indi­vi­dus que, trans­ves­tits amb diver­ses ide­o­lo­gies, han ante­po­sat llui­tes de classe, denúncies a pre­sump­tes pri­vi­le­gi­ats o cor­rup­tes i eman­ci­pa­ci­ons de tota mena a l'alli­be­ra­ment naci­o­nal que s'havia començat a ordir.

Evi­dent­ment, EN la vida, no hi ha res casual. I qui digui el con­trari o s'enga­nya o ens vol enga­nyar. Aquest seguit de per­so­nat­ges han estat deli­be­ra­da­ment cui­nats pels qui regei­xen el poder real d'Espa­nya (més algú altre que hi remena la cua), encara que una bona part dels pro­ta­go­nis­tes ho igno­rin.

COM que l'estratègia (també tra­mada) de crear par­tits amb un únic ideal, l'anti­ca­ta­la­nisme, no acaba de tenir l'efecte desit­jat, gene­ren aquests garants de l'ètica política que arri­ben guar­nits amb pells de be però no són res més que defen­sors de demagògies popu­lis­tes en les quals molts cata­lans han cai­gut, i encara hi cauen, de qua­tre potes.

Ara el que ens cal és no dei­xar-nos vèncer per la tris­tor, el der­ro­tisme o la tor­bació que ha cor­re­gut per les xar­xes electròniques dar­re­ra­ment (i inten­ci­o­na­da­ment) i pouem en alguns dels pen­sa­ments més humils que ens van dei­xar els nos­tres avant­pas­sats amb els matei­xos nos­tres propòsits.

Per exem­ple, el dia de sant Jordi del 1894 apa­rei­xia un opus­cle que sota el títol de Doc­trina cata­la­nista, com­posta per un tal Fidel Cons­tant, pre­te­nia, seguint els esque­mes d'un cate­cisme tra­di­ci­o­nal, ser­vir d'ense­nya­ment patriòtic a tots aquells cata­lans que pot­ser ja no recor­da­ven a quin país per­ta­nyien. De fet, la memòria històrica i l'amor propi els havia estat arren­cat per la força de les armes. Avui dia, quan par­les de doc­trina, a la gent li ve al cap un ren­tat de cer­vell, quan en rea­li­tat estem par­lant d'un cor­pus pedagògic, que a més d'un li con­vin­dria repas­sar.

L'opus­cle era molt variat: duia una oració a sant Jordi, un credo (“Crec en Cata­lu­nya, pode­rosa per mar i terra i admiro la història de les seves ges­tes grans; patí sota el des­po­tisme de Felip V, fou nos­tre poble pres i engri­llo­nat, davallà a l'abisme [...]”), uns mana­ments (no fer traïcions ni rene­gar de Cata­lu­nya; pro­cu­rar de res­ti­tuir-li tot el que se li ha fur­tat; no lle­var mal­ves­tat ni intri­gues entre els com­pa­tri­o­tes; no fer ser­vir altra llen­gua que la pròpia, etc.) i a més d'un pro­grama regi­o­na­lista, molt més avançat que l'Esta­tut pas­sat pel ribot que patim, afe­geix set sagra­ments cata­la­nis­tes que si els seguíssim fil per randa tots ple­gats ens evi­taríem molts mal­de­caps: “Lo pri­mer, con­vicció; lo segon, for­ma­li­tat; lo ter­cer, concòrdia; lo quart, hon­ra­desa; lo quint, entu­si­asme; lo sisè, pre­di­cació, i lo setè, per­se­ve­rança.”

Jo hi afe­gi­ria tres vir­tuts que són bàsiques si volem acon­se­guir el nos­tre deter­mini com a cata­lans escal­dats de ser a Espa­nya. Cal, per damunt de tot, volun­tat. El motor prin­ci­pal que ens ha de dur a l'acció sense defa­lli­ment, infa­ti­ga­bles. En segon lloc també ens cal diligència, una qua­li­tat asso­ci­ada no només a la rapi­desa en l'acció, sinó també al fet de ser apli­cat i reso­lu­tius en fer la feina ben feta. I final­ment, si real­ment volem acon­se­guir la inde­pendència, cal, per damunt de tota altra cosa, començar a fer ser­vir la intel·ligència, en tots els sen­tits de la paraula. I els que em puguin o em vul­guin enten­dre ja sabran per on navego.