Girona i el cinema

Amb la tria del casc històric de Girona com a esce­nari exte­rior dels nous epi­so­dis de la cone­guda, i cele­brada, sèrie nord-ame­ri­cana Game of thro­nes, és a dir, Joc de trons, la ciu­tat recu­pera aquell encís fotogènic que tan­tes vega­des ha cap­ti­vat els bus­ca­dors de loca­lit­za­ci­ons, siguin cine­ma­togràfiques o tele­vi­si­ves, alguns espots publi­ci­ta­ris inclo­sos. Molts giro­nins deuen recor­dar els rodat­ges de pel·lícules com ara Mi gene­ral, l'any 1987, amb Fer­nando Fernán Gómez fent de mili­tar, i El per­fum, l'any 2006, amb Dus­tin Hoff­man. I alguns, els més car­re­gats d'anys, encara recor­dem el rodatge pels car­rers del Barri Vell, l'any 1955, d'El canto del gallo, amb Fran­cisco Rabal de pro­ta­go­nista. Era la història d'un jove capellà en un país dels ano­me­nats satèl·lits de l'URSS, o sigui, amb règim polític comu­nista, que pri­mer amaga la seva con­dició de sacer­dot per evi­tar que el matin, però acaba sacri­fi­cant-se. Atesa l'època en què es va fil­mar, tenia tots els beneplàcits del règim fran­quista, i més encara perquè la pro­duc­tora, Aspa Films, era de l'Opus.

Si no ho recordo mala­ment, el país comu­nista en qüestió era Hon­gria, i això va obli­gar a reto­lar tots els esta­bli­ments giro­nins que hi apa­rei­xien en hon­garès. A la plaça de les Cas­ta­nyes, per exem­ple, una de les boti­gues lluïa un rètol amb la paraula “Pet­zold”, i en un altre es podia lle­gir “Sopron pen­zio. Uta­zok es, alando lakok”. La pro­duc­tora va con­trac­tar joves giro­nins per con­ver­tir-los en un esca­mot de sol­dats que anava a caçar anti­co­mu­nis­tes. Una de les loca­lit­za­ci­ons van ser les esca­les de la pujada de Sant Domènec, on, 51 anys més tard, també s'hi van rodar algu­nes esce­nes d'El per­fum. Amb Rabal vaig estre­nar-me com a entre­vis­ta­dor, gràcies a la revista Usted, que diri­gia Jaume Sureda i Prat, i en la qual jo col·labo­rava, de franc i amb només 17 anys. La tro­bada va ser a l'hotel Penin­su­lar, i haig de dir que l'actor era una per­sona molt acces­si­ble, cosa que em va faci­li­tar força la feina, tenint en compte que jo era un inex­pert prin­ci­pi­ant. Catorze anys després, Rabal va pujar algun cop a Girona, per fer el toc al bar L'Arc, men­tre es rodava, als bos­cos cre­mats de Lla­gos­tera, Después del dilu­vio –diri­gida per Cinto Esteva, mem­bre de la històrica Escola de Bar­ce­lona–, en què com­par­tia pro­ta­go­nisme amb Quico Via­der i Mija­nou Bar­dot, la ger­mana petita de Bri­gitte. Quins temps!