Endreçant l'armari de l'hivern

o sé si hi ha gaire gent que encara tin­gui per cos­tum reor­de­nar l'armari quan arriba la calor. A les cases d'abans, l'estiu començava ofi­ci­al­ment quan la mare endreçava les man­tes i els edre­dons, uns dies abans de deci­dir-se també a enfun­dar els abrics i reti­rar els jer­seis a les llei­xes més altes per dei­xar-nos a mà les samar­re­tes i els ves­tits lleu­gers. És un hàbit que he con­ser­vat amb una poca traça deplo­ra­ble. D'un estiu a l'altre, acabo remo­vent les matei­xes peces de roba que fa anys que ja no em poso, només per si de cas, o pot­ser perquè junt amb el ritual del canvi d'estació també he arros­se­gat a casa alguna rèmora d'aque­lla eco­no­mia de post­guerra de guar­dar-ho tot. El cas és que l'armari s'ha con­ver­tit en un moble infer­nal. Hi tinc llençols i tova­llo­les amb estrips de tant ren­tar-los, pan­ta­lons des­co­lo­rits, fal­di­lles amb la goma donada, alguna brusa que no he ni estre­nat, un jer­sei que se'm va encon­gir i un altre que incom­pren­si­ble­ment s'ha engran­dit. Cada vegada que faig endreça els api­lono a part, con­vençuda que ha arri­bat l'hora de llençar-los, però al final me'ls miro allà, des­llo­ri­gats damunt el llit, amb les vores des­fi­la­des, des­te­nyits, la seva borra de llana, i com si acatés una mena d'obediència, els torno a guar­dar. Sovint m'emprovo alguna peça que ja té deu o quinze anys. N'hi ha que encara em van bé i tot. Tam­poc es pot dir que hagin pas­sat de moda. Però alguna cosa falla. Els pan­ta­lons, sobre­tot, han aga­fat una forma que ja no és la meva, una manera de seure, de cami­nar, de fer el plec del genoll que ha dei­xat de reconèixer el meu cos. Encara em puc cor­dar els botons, i la cre­ma­llera es tanca sense embo­tir-me, però a dins m'hi trobo tan esvaïda com si hagués aga­fat pres­tada la roba d'un mort. D'un mort de la família. El pit­jor de tot són les peces estam­pa­des. Me les poso, i al dibuix ha que­dat impresa una tarda al cine, una con­versa havent sopat, l'últim dia de platja, un casa­ment o un fune­ral. Posar-se la pròpia roba gas­tada s'assem­bla de manera inqui­e­tant a mirar-se en una foto­gra­fia on no vam sor­tir pre­ci­sa­ment gaire afa­vo­rits. Una amiga va llençar el seu ves­tu­ari sen­cer després del divorci: obria l'armari i cada camisa era una acu­sació dels anys fallits. Suposo que sen­tia el mateix que la gent que can­vien de casa perquè una nit els hi van entrar els lla­dres. Jo no tinc aquest coratge. Penso que fins i tot el botó a punt de caure forma part del retrat.

N