Les paradoxes del lideratge

Fa just una set­mana, en l'edició del 30 de juny, aquest diari duia una notícia d'aque­lles que em gene­ren inco­mo­di­tat: “Un terç dels fran­ce­sos volen que Strauss-Kahn torni a la política.” Segons un son­deig rea­lit­zat, con­serva la sim­pa­tia de mili­tants tant de l'esquerra com de la dreta, els quals vol­drien que, si es remo­delés el govern, assumís el càrrec de pri­mer minis­tre. Domi­ni­que Strauss-Kahn va ser acu­sat el 2011 d'agressió sexual per una emple­ada d'un hotel de Nova York, cas que es va resol­dre amb una indem­nit­zació, i ha estat impli­cat en altres escàndols, entre els quals bus­car agres­si­va­ment gra­ti­fi­cació sexual de la peri­o­dista i escrip­tora Tris­tane Banon i par­ti­ci­par i orga­nit­zar fes­tes sexu­als amb pros­ti­tu­tes, un càrrec de pro­xe­ne­tisme del qual ha estat absolt recent­ment. Sem­bla que una part sig­ni­fi­ca­tiva de la població no té en compte aspec­tes com aquests, que defi­nei­xen clara­ment una part impor­tant de la idi­o­sincràsia d'una per­sona, a l'hora de voler que sigui ella qui exer­ceixi un càrrec de lide­ratge, les deci­si­ons del qual segur que els afec­ta­ran. O pot­ser són aquests aspec­tes els que fan que sigui per­ce­but com un líder nat?

Es diu que la capa­ci­tat de lide­ratge és un dels trets de per­so­na­li­tat més ben valo­rats actu­al­ment, la qual cosa fa que molts pro­fes­si­o­nals del coac­hing dedi­quin bona part dels seus sis­te­mes d'entre­na­ment per­so­nal a apro­fun­dir en aquesta capa­ci­tat. Amb algu­nes diferències, la major part de sis­te­mes coin­ci­dei­xen en la idea que les carac­terísti­ques més impor­tants per esde­ve­nir líder són defi­nir clara­ment la direcció del lide­ratge i man­te­nir el rumb; cen­trar la moti­vació en el per què; conèixer i uti­lit­zar les for­ces i habi­li­tats que hom té; tenir dis­po­sició per apren­dre, visió i curi­o­si­tat; ser con­ci­li­a­dor, bon comu­ni­ca­dor i posi­tiu envers els altres, i no tenir por d'equi­vo­car-se. Sens dubte aques­tes carac­terísti­ques poden aju­dar a fer créixer les pròpies capa­ci­tats de lide­ratge de manera cons­ci­ent i vol­guda cap a un lide­ratge posi­tiu, però també és cert que hi ha per­so­nes que, de manera innata, són per­ce­bu­des pels altres com líders natu­rals.

Hi ha diver­sos estu­dis científics que han iden­ti­fi­cat qui­nes són les prin­ci­pals carac­terísti­ques que fan que un líder natu­ral sigui ben valo­rat per la població. En gene­ral, a nivell de per­so­na­li­tat els líders són més impul­sius, arris­cats, carismàtics i cre­a­tius (en el sen­tit que cer­quen noves solu­ci­ons als pro­ble­mes), unes carac­terísti­ques que tenen un rere­fons neu­ral i genètic –i per des­comp­tat també edu­ca­tiu–. També s'ha vist que, en temps de crisi, aques­tes carac­terísti­ques són espe­ci­al­ment ben valo­ra­des, atès que, de manera pre­cons­ci­ent, sem­blen poder garan­tir un futur col·lec­tiu més òptim. I pre­sen­ten una bona capa­ci­tat d'empa­tia cap als mem­bres del seu grup, de la qual poden pres­cin­dir quan les seves deci­si­ons afec­ten mem­bres d'altres grups. D'aquesta manera poden afa­vo­rir els “seus” en detri­ment dels “altres”.

Tan­ma­teix, també s'ha vist que quan hom escull qui vol que lideri el seu grup s'acti­ven les ano­me­na­des neu­ro­nes mirall del cer­vell, les quals per­me­ten repro­duir inte­ri­or­ment les emo­ci­ons i carac­terísti­ques de com­por­ta­ment d'aquest líder. És una manera pre­cons­ci­ent d'iden­ti­fi­car-se amb ell, la qual cosa afa­vo­reix l'esta­bi­li­tat dels grups a través de l'adhesió als líders. Aquest és el fet que em genera inco­mo­di­tat, pen­sar que un terç de la població se sent còmoda iden­ti­fi­cant-se amb per­so­nes com Strauss-Kahn.