Cremats

Les can­ta­des d'hava­ne­res són com les calçota­des:
actes mul­ti­tu­di­na­ris de resistència física i men­tal. La forma canònica, bru­tesca i gro­tesca que pretén ele­var aquell grill a l'esta­tus de deli­ca­desa gas­tronòmica és pre­ten­si­osa. Admeto un calçot sol, net i ben pre­sen­tat. O d'acom­pa­nya­ment. O al mig d'un plat pon­de­rat d'esca­li­vada, men­jat amb gani­vet i for­qui­lla, amb un ama­ni­ment sim­ple o amb la com­bi­nació de sal­ses que vul­gueu; sal­ses, d'altra banda, bones per men­jar soles amb pa o carn. Tan­ma­teix, nete­jar calçots cre­mats i men­jar-los a cre­ma­dent és car­regós. En que­des tan enfar­fe­gat com després de tres hores o qua­tre escol­tant hava­ne­res, con­cen­trat amb l'espe­rit més car­rincló d'algu­nes lle­tres i músiques que les acom­pa­nyen.

Hi ha gola­fres incons­ci­ents
dis­po­sats a empat­xar-se per
gua­nyar con­cur­sos; alguns fins
i tot es quei­xen i en denun­cien
els orga­nit­za­dors. No recordo
cap hava­nera dedi­cada als calçots, ni l'he sabut tro­bar enlloc. En canvi, he tro­bat pro­gra­mes de calçota­des amb can­tada d'hava­ne­res inclosa. Lamen­ta­ble­ment, tot és pos­si­ble. I no pas tot està per fer!

Bany i altres coses

Admeto que l'hava­nera d'estiu és més polida que els calçots; com a molt només t'has d'espol­sar la sorra dels peus i, si estàs més aca­lo­rat que amb una bona com­pa­nyia hava­nera, et refres­ques, nedes i des­con­nec­tes. Veig força gent gau­dint del bany i fent altres coses a la famosa can­tada que inau­gura l'estiu a Cale­lla de Pala­fru­gell, el pri­mer dis­sabte de juliol. I el pri­mer dijous d'agost, també hi ha ambi­ent assos­se­gat a la Platja de l'Escala, en la can­tada orga­nit­zada per la Penya Blau­grana de l'Escala.

Aquest any, men­tre la gent espe­rava les dues ine­fa­bles peces per vole­iar el moca­dor, a l'Escala es par­lava d'un escàndol tan gran com les medi­terrànies anxo­ves atlànti­ques de l'Escala. Els Pes­ca­dors de l'Escala van que­dar fora del car­tell de la 38a Can­tada d'Hava­ne­res. Com hi ha déus a Empúries i un sol déu a Sant Martí, la Penya Blau­grana de l'Escala no hi va con­vi­dar un dels grups d'hava­ne­res més famo­sos i popu­lars de la història, una icona del poble. Per ado­bar-ho i aca­bar de fer enra­biar els esca­lencs més recal­ci­trants, els Can­tai­res del Montgrí van aca­bar la seva actu­ació amb la sar­dana Records de l'Escala, himne ofi­cial d'aquest barri empo­rità tan cres­cu­dot.
Em recor­den que en els bons temps d'Els Pes­ca­dors, amb els enyo­rats inte­grants històrics, la gent de l'Escala s'emo­ci­o­nava amb un fer­vor abran­dat.

Per què no hi van ser? Em van donar dues ver­si­ons. Segons la pri­mera, can­tai­res i penyis­tes es van bara­llar i van renyir. Segons la segona, a la franquícia Els Pes­ca­dors de l'Escala ja els ha pas­sat l'arròs. El meu infor­mant sos­pita que és una bar­reja de les dues coses, amb ofensa humi­li­ant. No esta­ria pas gens mala­ment la crítica en aques­tes coses de la cul­tura popu­lar; algú que les fotés de cavall estant i que fes tocar la gent de peus a terra.

No fa pas tants d'anys, un dels grups més cele­brats eren Les Veus de Besalú, icona de la meva vila. La tar­dor del 2001 es van reti­rar, cons­ci­ents que havien mar­cat una etapa a la història de la música popu­lar cata­lana. Abans d'esde­ve­nir Les Veus de Besalú, van ser la coral del poble i havien can­tat cara­me­lles. El nucli mas­culí va ser el cor d'apòstols que canta la cele­brada Salve, la Diada dels Dolors a Besalú.

Els recordo dis­pu­tant-se el pri­mer lloc, entre altres grups, amb aquells Pes­ca­dors de l'Escala que can­tava La sar­dina i altres peces picants més pro­pe­res a les cor­ran­des, impro­vi­sa­des, alcohòliques i tavernàries, que no pas a la tedi­osa hava­nera de les can­ta­des. Les Veus em feien gau­dir, sobre­tot, a Cal Parent, quan can­ta­ven en petit comité. Al meu enten­dre, a l'engròs per­dien natu­ra­li­tat, espon­taneïtat.

Cançó de taverna

La cançó de taverna asso­leix el zenit quan, fins i tot els que no saben can­tar, l'ento­nen. L'excés d'assaig, els músics que mai no fallen, no estan fets per a la cançó de taverna. La tècnica i el vir­tu­o­sisme no pas sem­pre van de tronc. Cal ànima, espe­rit, sen­tir-ho. Cal passió. I, fran­ca­ment, a les can­ta­des hi veig la mateixa passió que valor gas­tronòmic a les calçota­des.

Algú que li agrada la música no ha de blas­mar de les hava­ne­res, ni de cap gènere que li faci ràbia. Però no pot dir que li agrada la música i pas­sar-se el dia escol­tant hava­ne­res, sar­da­nes, blues, òpera o fla­menc. Solen ser músiques que neces­si­ten con­text i esce­nari. Així com hi ha gèneres que han tro­bat la fórmula per als espais mul­ti­tu­di­na­ris, una plaça o platja amb milers de per­so­nes no és pas el millor esce­nari per a una can­tada d'hava­ne­res.

La taverna hau­ria de ser l'espai natu­ral de les hava­ne­res, sigui amb lle­tra picant o íntima. I l'hava­nera hau­ria de ser una peça més en el reper­tori de la cançó de taverna, al cos­tat del tango, la sar­su­ela, la cançó de la Trinca i la cançó impro­vi­sada. I perquè l'hava­nera i la cançó de taverna crei­xin, evo­lu­ci­o­nin, es moder­nit­zin i es fusi­o­nin amb altres estils, esta­ria bé entre­ban­car-se amb músics a cada local, bar, pub, res­tau­rant o cafe­te­ria. Com a Irlanda, vaja! I sobre­tot tenir pre­sent que s'ha de can­tar havent sopat i que el rom no ha de ser pas massa cre­mat.