Ni Déu ni grisor

Cap a l'any 2000, uns científics i pen­sa­dors anglo­a­me­ri­cans (Dawkins, Hitc­hins, Den­nett, Har­ris) van escriure uns lli­bres que qüesti­o­na­ven els plan­te­ja­ments de totes les reli­gi­ons i el mateix dret d'aques­tes a ser res­pec­ta­des. 15 anys després, alguns comen­ta­ris­tes cre­ients –a publi­ca­ci­ons tan diver­ses com ara The Huf­fing­ton Post i Haa­retz– estan sug­ge­rint que aquest ano­me­nat ate­isme nou no és sinó un nou tipus de fona­men­ta­lisme. Per bé que jo sigui incapaç d'enten­dre com cen­te­nars de mili­ons d'éssers de la meva pròpia espècie poden aca­tar les nor­mes ritu­als de les seves fes res­pec­ti­ves, con­fesso que la visió dogmàtica­ment científica que molts ateus tenen del món em sem­bla d'una gri­sor trista i sense encant. I això quan és pre­ci­sa­ment la ciència la que té la capa­ci­tat de fer que ens mera­ve­llem del món d'una manera que no té res a enve­jar a cap experiència reli­gi­osa. Per exem­ple, els biòlegs Peter Ward i Joe Kirsch­vink aca­ben de pro­po­sar que entre la mort i la vida hi ha un entre­mig, repre­sen­tat pels aminoàcids, les nanomàqui­nes no ben bé vives que van donar peu a la vida a seques; i també postu­len que el movi­ment lent dels con­ti­nents antics –Pan­gea, Gondwana, Lauràsia...– va donar pas a una fuita de gasos d'hiver­na­cle que van fer pos­si­ble l'explosió cam­bri­ana i per tant la diver­si­tat de vida actual, objec­ti­va­ment enllu­er­na­dora. I aquí al con­ti­nent aus­tralià –que, per cert, conté els resi­dus d'aminoàcids més antics del pla­neta– la dita diver­si­tat m'està enllu­er­nant fins a uns extrems que no dub­ta­ria a qua­li­fi­car de pro­to­es­pi­ri­tu­als: he cami­nat per una selva tro­pi­cal que conté més de 430 espècies d'ocells (i 350 d'arbres), he dinat a la vora del mar amb uns can­gurs fote­tes i he obser­vat com els pei­xos més viro­lats ima­gi­na­bles entren i sur­ten dels seus caus de corall com si fos­sin els veïns avin­guts d'un car­rer qual­se­vol de Banyo­les. La vida, diuen, és breu. Però vista des d'una certa pers­pec­tiva és una font cons­tant d'estra­nyesa tan exhi­la­rant com laica.