La cançó de les balances (M)

Per enèsima vegada ha escla­tat, com una magrana vella, el debat sobre el finançament dit autonòmic. Cristóbal Mon­toro va recon­fir­mar ahir que la reforma que per llei s'havia de per­pe­trar enguany queda pen­dent per a la pròxima legis­la­tura. El govern de Mari­ano Rajoy, tan escru­polós amb els altres, ha desobeït la norma perquè, segons el minis­tre, no té un cèntim i el nou ajus­ta­ment com­por­tarà més des­pesa. Com que ara els ingres­sos, diuen, han aug­men­tat, després de les elec­ci­ons haurà arri­bat el moment de par­lar-ne. Però la dis­cussió serà agra una altra vegada. Encara que hi hagi més a repar­tir, els de sem­pre ja adver­tei­xen que no tole­ra­ran que Cata­lu­nya en surti bene­fi­ci­ada. I que volen més. Com sem­pre fan els de sem­pre; és a dir, Anda­lu­sia, Extre­ma­dura i les Cas­te­lles. Mani qui mani allà. Mon­toro és extre­ma­da­ment opti­mista i creu que serà el seu par­tit, que ara ha que­dat en mino­ria esqui­fida al Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera, qui deci­dirà el nou model. Santa innocència. En tot cas, el minis­tre ja n'ha deli­mi­tat les línies bàsiques: l'Estat pagarà “ser­veis mínims” i “les comu­ni­tats”, amb els seus impos­tos, “els altres”. És a dir, allò que Rajoy con­si­dera “caprit­xos”, com mit­jans de comu­ni­cació pro­pis o dele­ga­ci­ons comer­ci­als a l'exte­rior. Això esta­ria mala­ment si no fos perquè encara és pit­jor: l'Estat ha recor­re­gut cadas­cun dels impos­tos que ha deci­dit la Gene­ra­li­tat. Per tant, tot és trampa i pasta barata de paper. Això empit­jo­rarà. Si us plau, la porta d'emergència?