La fi de l'Estat

Enquesta amunt, enquesta avall, ara mateix el resul­tat de les elec­ci­ons del 27-S és una incògnita. No nego que es puguin cui­nar dades per afa­vo­rir les pròpies posi­ci­ons, però des de quina situ­ació real?, i amb quin càlcul dels efec­tes de la infor­mació? S'ha de tenir en compte la inde­cisió de molta gent entre el que és nou i el que és vell, entre els cants de sirena dels uns i dels altres, en un desert de dades fefa­ents i de debats con­tras­tats sobre les dades i sem­pre anant més enllà de la fe que s'hi vul­gui posar o de les emo­ci­ons, que no tenen raons perquè el cor no les entén.

Compta també el fet evi­dent de la prudència d'alguns per expres­sar en públic el que de manera inequívoca expli­quen en pri­vat en un sen­tit o en un altre, perquè pot­ser s'hi juguen el favor del seu cap, o la pro­moció a l'empresa. Amb un matís impor­tant que empa­renta una part con­si­de­ra­ble d'aquesta prudència amb el vot ocult a les enques­tes, un vot ocult símptoma d'una rea­li­tat incòmoda, però que també s'ha d'abor­dar, i és que no totes les opci­ons són en el fons igual­ment res­pec­ta­des. Algú em podria argüir que no totes són igual­ment res­pec­ta­bles, però dins el plu­ra­lisme polític aquesta posició no és vàlida.

Tan­ma­teix entre bara­lles dis­qui­sitòries sobre esquerra i dreta, sobre els avan­tat­ges de roman­dre units o tirar cadascú pel seu cantó, o sobre la gra­dació de gri­sos de la unió o de la inde­pendència, en el fons del fons roman sem­pre el vell Estat. I al meu parer es tracta d'un tema no menor, que alguns diuen que empa­renta amb la baixa qua­li­tat democràtica i la recla­mació de pro­ta­go­nisme per part de la gent comuna, però que jo crec que sobre­tot gra­vita sobre les pos­si­bi­li­tats d'Europa com a pro­jecte comú i no com a sim­ple jux­ta­po­sició de les velles estruc­tu­res esta­tals, siguin aques­tes escan­di­na­ves o meri­di­o­nals.

Perquè, no ens enga­nyem, el man­tra de la democràcia entra en con­tra­dicció amb la rea­li­tat quan es vol emprar tot­hom i per a tot. Men­tre la democràcia repre­sen­ta­tiva té pro­ble­mes deri­vats de les des­vi­a­ci­ons produïdes pel model elec­to­ral, la democràcia directa alta­ment mani­pu­la­ble, depe­nent de manera dramàtica de l'encert o la intenció de la pre­gunta que es for­muli, i del grau de consciència i for­mació del votant, no sem­pre té sen­tit. Si queda clar que no es pot deci­dir per votació el traçat del bis­turí quirúrgic, con­vin­drem també que en política la democràcia pot con­duir a atzu­cacs inde­sit­ja­bles, alguns d'aquests gene­rats des de la bona volun­tat i la ingenuïtat de la inex­periència: quan en un par­tit s'uti­litza per pren­dre totes les deci­si­ons, a més de blo­que­jar-lo, el par­tit s'acaba con­ver­tint en una olla de grills; quan es deixa en mans de la gent la solució de pro­ble­mes tècnics, el dis­seny de les infra­es­truc­tu­res esdevé una sur­re­a­lista ziga-zaga i, en el cas del paga­ment d'impos­tos, aquest aca­ba­ria depe­nent de la res­pon­sa­bi­li­tat, no sem­pre con­tras­ta­ble, de la gent.

En canvi, pel que fa a Europa sí que és una evidència palmària la seva inca­pa­ci­tat per esde­ve­nir una orga­nit­zació política efi­ci­ent, tra­vada i forta, pel fet que els estats, que són a la seva gènesi, hagin esde­vin­gut el seu més para­do­xal entre­banc, no per poc o molt democràtics, ans pel fet de ser­vir pri­mer la part que el tot. Si és veri­tat que, com diu Romeva, la inde­pendència ha de ser una opor­tu­ni­tat per a Cata­lu­nya però també per a Espa­nya i per a Europa, la solució pot­ser no és gene­rar un nou estat. Perquè, per mol­tes ganes de millo­rar-ne l'espa­nyol, difícil seria defu­gir la dinàmica de tots ells, dis­gre­ga­dora de la uni­tat euro­pea, amb un cons­tant estira-i-arronsa entre el bé comú i el par­ti­cu­lar, per­cep­ti­ble fins i tot en el moment pre­sent en el drama del repar­ti­ment de refu­gi­ats, dilema moral que recorda que la història, com el car­ter, sem­pre truca més d'un cop.