Aigües menors

Recordo que a l'escola ens feien aixe­car un dit si el que demanàvem era anar al lavabo per fer el que vul­gar­ment es diu anar a fer el pipí. Si, en canvi, volíem fer altres neces­si­tats més esca­tològiques encara, aixecàvem dos dits i així expressàvem el que de paraula sonava poc fi. Òbvi­a­ment era una època dife­rent i l'edu­cació que s'impar­tia tenia encara aque­lla con­no­tació d'urba­ni­tat que avui hem per­dut. Això que pot ser sim­ple per alguns, ara no té res d'innocu i menys d'intrans­cen­dent. Només cal pas­se­jar una mica per algu­nes de les ciu­tats moder­nes de l'Europa que tant esti­mem per ado­nar-nos de la nos­tra rea­li­tat. El parc de visi­tants que ens visita s'ha enve­llit molt en la dar­rera dècada. A l'estiu es bar­re­gen per­so­nes de totes les edats men­tre que fora de la tem­po­rada esti­uenca, la gent de mit­jana edat i per­so­nes d'edat avançada ocu­pen gran part del recor­re­gut turístic. Auto­cars de tota mena apar­quen en les zones con­di­ci­o­na­des i d'ells apa­rei­xen, mul­ti­tu­dinària­ment, nom­bro­sos turis­tes. Fins aquí, res de nou. I el que més els pre­o­cupa és el men­jar, els lava­bos i les visi­tes als punts de més interès turístic, no necessària­ment per aquest ordre d'importància, seguint un recor­re­gut guiat. Cal veure'ls ocu­pats a les zones de men­jar low cost gau­dint de la vari­e­tat de plats orna­men­tats de colors i gus­tos diver­sos. I després, seran impor­tants els punts de des­a­vi­tu­a­lla­ment o altra­ment dit lava­bos o ser­veis. Quan una ciu­tat vol ser turística ha de pen­sar, també, en les neces­si­tats no gas­tronòmiques ni turísti­ques sinó huma­nes. A l'Europa avançada no exis­teix un espai públic de con­currència que no dis­posi de lava­bos públics, ben asse­nya­lats i nor­mal­ment gratuïts. Dic nor­mal­ment gratuïts perquè no ens ha d'estra­nyar que, en deter­mi­na­des capi­tals, els lava­bos siguin de paga­ment. Ho trobo rao­na­ble si el ser­vei ho mereix: nete­dat, cen­tra­li­tat i como­di­tat. Això es paga però és d'agrair una visita pen­sant que tindràs les neces­si­tats cober­tes durant bona part del dia.

Contrària­ment, en països del sud d'Europa, entre els quals hi ha l'Estat espa­nyol, la cul­tura dels sani­ta­ris públics bri­lla per la seva absència. És un cos­tum, un mal cos­tum. És habi­tual tro­bar que, a més de les pixa­ra­des dels gos­sos, hi hagi la dels humans, homes evi­dent­ment, en can­to­na­des o por­tals, que con­tras­ten amb la cul­tura ciu­ta­dana que pre­te­nem divul­gar. Tant és així, que els sani­ta­ris públics no sola­ment són limi­tadíssims sinó que a més no estan anun­ci­ats. I més encara, denun­ciem que aquests no exis­tei­xen en els llocs d'espe­cial con­currència.

És la cul­tura hispànica mal ens pesi i que no hem sabut millo­rar. Bar­ce­lona, Girona i altres muni­ci­pis menys impor­tants patei­xen aquest pro­blema. I sense cap jus­ti­fi­cació la ciu­tat de Girona pateix els matei­xos mals que les altres ciu­tats de l'Estat espa­nyol. Patim la influència de la marca hispànica que no dóna valor a les neces­si­tats biològiques de les per­so­nes, con­fi­ant que els bars apor­tin la solució. Mala­ment. Evi­dent­ment, podem con­tras­tar això amb els esforços que fan alguns con­sis­to­ris per la higi­ene de la ciu­tat però lluny encara dels estàndards de qua­li­tat que el turisme es mereix. D'aquesta manera ens evi­taríem de fer el ridícul davant de ciu­ta­dans d'arreu d'Europa acos­tu­mats a ser­veis o sani­ta­ris pre­vi­si­bles en qual­se­vol indret de con­cen­tració humana. Per a mos­tra un botó. Diu­menge dia 6 de setem­bre, a les 19 hores, a la plaça de la Inde­pendència de Girona, plena de gent en una acti­vi­tat benèfica, els lava­bos de les senyo­res esta­ven tan­cats. Vaja, que m'ho expli­quin els senyors regi­dors si les senyo­res han d'anar obli­gatòria­ment a un bar per fer les aigües menors men­tre que els homes no o també.

Una autèntica ver­go­nya i un des­propòsit que cap par­tit polític ha estat capaç de redreçar. Ens assem­blem a Joc de trons.