La columna
Un favor
és gens cert!
Això és un prec i fins i tot una súplica als votants indecisos, irresoluts o perplexos, fet per un dels 600.000 residents a Catalunya que paguem impostos, que hi hem viscut durant anys i que en molts casos tenim fills nascuts al país però que no podem votar avui perquè no guardem un passaport espanyol a l'infern del tern. Sé prou bé que al llarg dels últims tres anys els poders fàctics espanyols han provat d'esborronar-nos, dient que, en el cas que volguéssim manar a casa nostra, sortiríem de la Unió Europea com a pas previ a la nostra evacuació més enllà de Plutó, alhora que els bancs catalans s'aixoplugarien com una llorigada de conills esglaiats a l'altra banda de l'Ebre. I ja se sap que el govern central ha obviat la presència de milions de catalans als carrers del país durant quatre diades seguides, com si les opinions d'aquesta gent, pel fet de ser inconstitucionals, la tornessin invisible. No sorprèn, doncs, que hi hagi votants que titubegen a l'hora de votar l'opció del sí. Però, i l'opció del no? Tot indica que aquesta significaria continuar vivint en un estat en què pel sol fet de parlar un idioma o portar una bandera no estatals podrem ser tractats com a estrangers indesitjats per les forces d'ordre públic; un estat en què un percentatge important dels nostres impostos es dedicaran a la construcció d'infraestructures fantàsticament irrellevants; en què els currículums escolars seran modelats com si fossin boles de plastilina de Madrid estant, o en què la majoria de mitjans continuarà divulgant una imatge distorsionada (i insultant) de nosaltres sempre que ens mantinguem, precisament, dins d'Espanya. Un estat que, en les paraules de Joan Sales, escrites ja fa 78 anys, “veu en tot català un enemic en potència o un amic poc segur”. Segons un vell adagi anarquista, si votar pogués canviar alguna cosa de debò, seria il·legal. Votants indecisos, demostreu que això no és gens cert! Si més no, feu-ho pels conciutadans que no podem fer-hi res! Sisplau!
