‘Back to the future'

Marty McFly i Doc Brown arri­ben demà, 21 d'octu­bre, a les 4.29 de la mati­nada al 2015. És la data que posa en el DeLo­rean amb què tots dos viat­ja­ven en el temps a la tri­lo­gia Back to the future. Vénen del 1955, però la segona pel·lícula, la que fa referència al 2015, es va estre­nar el 1989. I un dels exer­ci­cis que es faran demà serà com­pro­var si la ima­gi­nació de Robert Zemeckis i Bob Gale fa 26 anys la va encer­tar. D'entrada, podríem dir que no gaire. Sí que hi ha cine en 3D i les Goo­gle Glass, però la roba intel·ligent no ho és tant per adap­tar-se automàtica­ment a la teva talla. Els ska­tes no volen, tot i que hi ha un pro­jecte d'aero­patí, però, sobre­tot, sobre­tot, el que no vola segur són els cot­xes, i si no que ho pre­gun­tin als soferts con­duc­tors que entren cada dia a Bar­ce­lona en hora punta. Ni totes les expec­ta­ti­ves s'acom­plei­xen mai, ni hem arri­bat al final de la història. I això, si se'm per­met, val per a la política. Els peri­o­dis­tes tenim la mania d'ana­lit­zar la política en clau de futur. Els matei­xos polítics tenen aquesta mania de pen­sar sem­pre en la següent bata­lla. I, de retruc, els ciu­ta­dans aca­ben situ­ant l'acom­pli­ment de les seves expec­ta­ti­ves sem­pre més enda­vant. I això té una expli­cació: no hi ha mai un final. No hi ha un dia en què s'acom­plei­xen totes les expec­ta­ti­ves. Perquè la política en democràcia està basada en la frus­tració, en el fracàs, en la decepció. En les soci­e­tats democràtiques, cada cop més diver­ses i amb sobi­ra­nies més com­par­ti­des, mai es com­plei­xen les expec­ta­ti­ves de tot­hom. És impos­si­ble. Ni dels polítics ni dels ciu­ta­dans. I d'això es tracta, en part, en democràcia. D'orga­nit­zar les frus­tra­ci­ons col·lec­ti­ves. La tensió per­ma­nent. Per això ni el 2014 va aca­bar tot. Ni el 27-S va ser el final de res. Ni ho serà el 20-D. La història mai s'acaba. I si ho entenguéssim i deixéssim de sim­pli­fi­car els dis­cur­sos tindríem menys atacs d'ansi­e­tat tots ple­gats.