Cracs

Em va resul­tar difícil pre­sen­tar en públic els dos cracs Jordi Sar­ga­tal (ornitòleg i natu­ra­lista) i Martí Boada (geògraf i científic ambi­en­tal). Difícil sobre­tot per dues raons: perquè ambdós tenen un currículum que es podria pre­sen­tar tal qual al premi Pla­neta, perquè són amics meus i ja se sap, dels amics sem­pre hom té la tendència a dir-ne el millor que sap i si convé inflar-ho una mica, doncs fer-ho.

He de dir, a més a més, que van entu­si­as­mar l'audi­tori amb el que saben i la manera de dir-ho que tenen, una pura delícia. Sar­ga­tal parlà sobre els incen­dis fores­tals i ocells; Martí Boada, sobre arbres monu­men­tals. I val a dir que tenir-los tots dos alhora és una cosa que no es veu gaire sovint, perquè tant l'un com l'altre tenen unes fei­na­des immen­ses i tan aviat te'ls pots tro­bar al desert de Sonora com a la desem­bo­ca­dura del Danubi. De fet, dilluns pas­sat, abans de venir invi­tats pel Casal Sant Marc de Sant Feliu de Palle­rols, aca­ba­ven d'arri­bar de molt lluny i encara por­ta­ven a la pell i a la mirada les pet­ges de l'última pro­esa ecològica.

Les seves con­ferències (de fet dues interes­santíssi­mes i diver­ti­des xer­ra­des), eren la inau­gu­ració d'una set­mana de fets i fes­tes que cada any, des d'en fa sis, el Casal Sant Marc ofe­reix a la gent gran i a tot el poble. Després d'un pregó genial, rei­vin­di­ca­tiu i fos­fo­res­cent de Car­les Coll, els dos natu­ra­lis­tes van fas­ci­nar la cli­en­tela que omplia la sala amb els seus conei­xe­ments. La junta del Casal i el públic unànime els van agrair la feina, i la cosa acabà amb uns tas­tets sòlids i líquids de pri­mera cate­go­ria. Ens va fer un espe­cial goig reu­nir els dos cracs al nos­tre poble, cosa que no es veu gaire sovint (només ho hem vist a TV3), tot i que són dos grans amics. La vet­llada s'allargà en petit comitè, i vam com­pro­var en un directe molt directe, que a en Jordi Sar­ga­tal se li pot pre­gun­tar el que vul­guis sobre ocells perquè ho sap tot, i en Martí Boada no queda gens curt, ni molt menys, a l'hora de par­lar de la seva gran espe­ci­a­li­tat: arbres i bos­cos. Em sabria greu que això de par­lar del meu poble i la meva gent pogués sem­blar un xovi­nisme tro­nat o un acte d'arrogància local. Però com que ja els lla­tins deien que allò que és bo és natu­ral­ment expan­di­ble i comu­ni­ca­ble, doncs vet aquí que jo els ho dic a vostès, avui. Per­do­nin, però els petits pro­di­gis algú els ha d'expli­car.