Mésmemòria

A l'office també hi havia una butaca minúscula enta­pis­sada amb vellut verd de rat­lles que era el reducte de les tru­ca­des con­fi­den­ci­als. Ens hi assèiem per tenir-hi con­ver­ses llar­gues i pri­vadíssi­mes; d'aque­lles que es fan amb veu baixa men­tre pen­ses, il·lús de tu, que no creen cap sos­pita. L'àvia, sem­pre pre­sent en aquell ordre fami­liar, apa­rei­xia, cada certa estona, remu­gant i quei­xant-se de l'immi­nent incre­ment de la pro­pera fac­tura.

Cre­uant la porta de l'esquerra de l'entrada prin­ci­pal hi havia el des­patx de l'avi. Un espai seriós amb vitri­nes molt clàssi­ques ple­nes de lli­bres que impo­sava i feia, a la vegada, de hall i zona de repar­ti­ment. Al cos­tat, un pas­sadís amb tres arma­ris encas­tats enor­mes, de fusta fosca, plens de les millors gales d'altres temps: abrics de pell d'astra­can i de visó atro­ti­nats, bar­rets de dama i de copa, jaqués amb boles de naf­ta­lina i saba­tes. Mol­tes saba­tes de senyora amb talons finíssims quasi noves que les noies ens delíem per posar-nos-les i ser les més ben dis­fres­sa­des. És curiós i alliçona­dor evi­den­ciar que les pom­pes i ador­na­ments dels nos­tres grans per­den valor quan són revi­sats amb ulls de gene­ra­ci­ons poste­ri­ors.

Al final del cor­re­dor, a l'esquerra, el dor­mi­tori de l'àvia, sepa­rat en dos espais: pri­mer, el ves­ti­dor amb un terra des­ni­ve­llat que feia pen­dent i on hi havia un piano i una tau­leta de mar­bre envol­tada de cadi­res que donava a la Ram­bla amb una gran bal­co­nada; a l'altre cantó, dins d'una recam­bra envi­dri­ada, el llit de matri­moni i les tau­le­tes de nit.

Al cap­da­munt del pas­sadís tro­ba­ves l'habi­tació de l'avi, també oberta a la Ram­bla i amb dos espais. En un, dos llits amples i un toca­dor al davant; a l'altre, una chaise lon­gue envol­tada de qua­tre guarda-robes emmi­ra­llats. Tres d'ells amb peces mas­cu­li­nes i el dar­rer amb la roba blanca fami­liar sem­pre impe­ca­ble, ben plan­xada, freda al tacte i amb aque­lla olor de net que m'agrada recor­dar. Hi anàvem poc, a aque­lla cam­bra. L'avi Lluís ens hi cri­dava quan volia fer-nos sen­tir espe­ci­als i ens obse­quiava amb el regal pri­vat d'una moneda de plata de cinc-cen­tes pes­se­tes. Un pre­sent únic i pre­uat amb el qual deixàvem de ser cri­a­tu­res i pujàvem, i això ens feia sen­tir impor­tants, a un nou esta­tus de relació amb ell. La meva es va extra­viar ja fa uns quants anys.