Montoros

Abans d'entrar a la caserna, el capità Mon­toro tempta els sen­ti­ne­lles amb pre­gun­tes i acci­ons cap­ci­o­ses, a veure si li reve­len el sant i senya o si li cedei­xen l'arma ingènua­ment. Després esbronca els sol­dats per peti­te­ses de la uni­for­mi­tat o la mida dels cabells que aca­ben en arres­tos. Quan entra al bar d'ofi­ci­als, el capità Mon­toro pre­su­meix dels tro­feus de caça: un sen­ti­ne­lla que estava ador­mit, dos paios que ana­ven sense gorra, un que duia les botes des­cor­da­des... I es vanta de ser el ter­ror dels sol­dats: “¡Cómo tiem­blan cuando me ven!” Juan Mon­toro juga cada dia al mus. Durant les par­ti­des rosega un escu­ra­dents i no calla. Diu molt “Oye macho” i “No veas macho”, diu “Afir­ma­tivo” en lloc de sí, quan parla d'un home diu gachó i d'una dona en diu chorba o prójima. Si perd, s'enfada i amenaça: “¿Te qui­e­res que­dar con­migo? Para cojo­nes, los míos, más gran­des que los del caba­llo del Cid.” Si gua­nya, fa ballar l'escu­ra­dents per la boca i diu: “A mí no me tose nadie.” Quan s'acaba la par­tida, s'alça i es diu a ell mateix: “Mucho gusto en salu­darme.” El capatàs Mon­toro mana un grup de tre­ba­lla­dors d'obres públi­ques. Li diuen el she­riff i ell s'ho pren com un elogi. Es rela­ci­ona amb els sub­or­di­nats només amb dues fra­ses, que de fet són una i mitja. Una és: “Por­que lo digo yo”, i l'altra és: “Y si no te gusta...” Fa el gest de tocar el dos. El matri­moni Mon­toro es bara­lla contínua­ment perquè està en ban­car­rota. Ella retreu que no és just que, a més de por­tar un sou, hagi de fer les fei­nes de casa men­tre el marit es tanca al des­patx al·legant que té coses més impor­tants per fer. Men­tres­tant el marit culpa la dona, li escapça cada vegada més l'assig­nació men­sual i últi­ma­ment li revisa els comp­tes amb lupa “para que no te pases de lista y te gas­tes mi dinero con otro”. Ella pro­testa, exi­geix admi­nis­trar el seu propi sou, i el senyor Mon­toro li res­pon amb un som­riure sardònic: “De eso nada, monada.”